Res Publica segons Cosme Bonet

A Pinochet ja només el jutjarà la història, que segurament serà implacable amb el terrorista d'estat i assassí amic de Margaret Tatcher.

La mort del monstre em recorda inevitablement la de qui ell va assassinar, a qui va voler destruir i en canvi convertí en màritr i en símbol: Salvador Allende. Vull parlar d'Allende i no d'un vulgar criminal, que no mereix ni la més mínima dedicatòria pòstuma, com no sigui per lamentar que no hagi estat obligat a demanar perdó davant les seves víctimes. És un bon moment per recordar que totes les víctimes mereixen homenatge i record, com a manera de reparar el greuge que significa la ignonímia de ser assassinat a una cuneta per ordre del govern. Sense dret a judici, sense una làpida on et plorin els teus familiars.

Allende, ell si mereix el nostre record, com a símbol de les demés víctimes. Tenc entre els meus llibres una senzilla edició de discursos d'Allende, una petita joia que de tant en tant inspira alguna bona idea, avui prenc el primer paràgraf, del primer discurs, a l'Estadio Nacional de Santiago el 1970:

"De los trabajadores es la victoria. Del pueblo sufrido que soportó, por siglo y medio, bajo el nombre de Independencia, la explotación de una clase dominante incapaz de asegurar el progreso y de hecho desentendida de él. (...) Pero ha llegado, por fin el día de decir basta. Basta a la explotación económica. Basta la desigualdad social. Basta de opresión política.
Hoy con la inspiración de los héroes de nuestra patria, nos reunimos aquí para conmemorar nuestra victoria de Chile y también para señalar el comienzo de la liberación. El pueblo al fin fecho Gobierno asume la dirección de los destinos nacionales."

No va ser així, va haver de passar el terrible parèntesi "pinochetista", avui segurament Chile respira més a ple, sense l'obra sinistra del terrible ex-dictador.