Res Publica segons Cosme Bonet

El PP acapara darrerament l'interès dels mitjans de comunicació no per la seva tasca d'oposició sinó per les conseqüències de la seva derrota electoral, tant a nivell estatal com a les Illes Balears.

A les Illes concretament, l'enfrontament intern entre Rosa Estaràs i José María Rodríguez, amb altres actors polítics de per mig, es veu agravat per l'aparició en portada d'assumptes lligats a pressumpta corrupció, com el cas Rodrigo de Santos o el recent cas Bitel "2", en el qual sembla ser que el gerent de l'empresa s'enriquí irregularment. A tot això sumau-hi el camí que segueixen els casos de corrupció iniciats durant la legislatura anterior: cas Andratx, cas "Cavallistes", cas PTM. no ens ha d'extranyar que el debat ideològic dins aquest guirigai no hi tengui cabuda. No sentim a parlar d'un PP regionalista, o d'un PP lliberal o conservador, sentim a parlar d'aspirants a líder. Per ventura aquesta és l'herència del "matisme", una certa "cultura del pelotazo" que a poc a poc es va destapant (amb totes les reserves, pressumpcions i prudències que hem de tenir), a més d'un lideratge intern indiscutit i indiscutible, cosa que fa encara més complicada la seva substitució.

Al PP estatal la cosa també va així,

Aznar va crear un estil cabdillesc del qual Rajoy no se n'ha pogut desfer (o volgut?). Per a desgràcia de Rajoy, i a pesar d'haver estat per 2 cops el candidat estatal de la dreta, crec que som molts, per no dir la majoria, dels que seguim la política que tenim la impressió que qui segueix liderant el PP "per darrere" és Aznar. O en tot cas és qui marca o senyala el camí ideològic que ha de seguir el partit a través de la FAES.

Sigui com sigui després del 9 de març el PP es va adonar que no tenia un lideratge consolidat, els aspirants van començar a moure fitxa, com en un joc d'escacs, i ara mateix, des del meu punt de vista, ens trobam no davant la decissió de qui serà el proper líder del PP, sinó que el Congrés del PP servirà per mesurar les forces dels "barons" populars de cara a la vertadera batalla. Són els barons els que s'estan posicionant, com va quedar bastant clar a l'acte que Rajoy va celebrar aquest cap de setmana rodejat de Camps, Barberà, Arenas, Valcàrcel i Sirera.

En tota aquesta lluita interna el que més m'interessa és el debat pressumptament ideològic que aflora, tot i que reconec que no acab d'entendre'l, per un costat Rajoy afirmava aquest cap de setmana:"Aquí [al PP] caben todos: liberales, democristianos y socialdemócratas" per a continuació pràcticament proposar expulsar els lliberals del PP (i quedar-se els socialdemòcrates, per exemple???).

Esperanza Aguirre va de lliberal o de conservadora, segons es miri, dues definicions que al Regne Unit han representat històricament dos partits diferents, per posar sols un exemple, tot i que la definició "lliberal" històricament no ha casat bé amb els posicionaments clericals o pro-eclesiàstics, cosa que xoca bastant amb els grups mediàtics que donen suport a Aguirre front a Rajoy (la COPE posem com exemple).

Per contra el PP es troba dins els club dels Partits "Populars", és a dir, els Democratacristians, una definició que no sol aparéixer, o ho fa poc, quan al PP espanyol es parla de si mateixos des d'una òptica ideològica. Prefereixen dir-se liberals, mai conservadors. S'han autodefinit de vegades com a reformistes, i, sobretot, com a centristes. Clar que són definicions força ambigües.

Per ventura el suposat debat ideològic simplement oculta la lluita interna pel poder, dins un PP que és possible que en el fons el que vulgui és seguir el camí dels grans partits de dreta europeus que estan de moda darrerament, em referesc a Sarkozy, a Putin i, és clar, a Berlusconi. Al respecte a EL PAÍS hi havia avui un article força interessant, i que apunta algunes claus que són perfectament aplicables al PP, com veurem.

A "Tres en raya", article de Lluís Bassets publicat avui diumenge a EL PAÍS, fa l'anàlisi dels tres grans triomfadors de la dreta dins Europa, apuntant un nou model de dreta que pretén, i ho està aconseguint en alguns casos, atreure votants tradicionalment d'esquerres, però que tenen uns fonaments ideològics febles, per tant són partits units per dues coses: populisme i lideratges carismàtics. Com deiam abans, és possible que sigui el que en el fons desitjaria el PP per si mateix, i per ventura el que creien al PP de les Balears que havia de ser el matisme. Bassets diu:"Los partidos que han desplazado la hegemonía hacia la derecha y han venido a sustraer el voto popular a la izquierda tienen también alguna cosa en común: Rusia Unida, la Unión por un Movimiento Popular y el Pueblo de la Libertad son todos ellos formaciones presidenciales, organizadas desde el poder y para el poder, para alcanzarlo y mantenerlo, en función sólo de su máximo dirigente."

Afegeix més endavant, tot definint els patrons d'aquests líders que juguen amb el suport dels grans grups industrials en cada cas, a més:"La forma personalizada y bonapartista de concebir el gobierno de sus respectivas naciones. El populismo y la explotación del orgullo nacional."

Populisme, nacionalisme, una concepció autoritària del lideratge (per no dir bonapartista en el nostre cas, i menys en l'any del bicentenari)... recorden el model que Aznar va implantar, i que Rajoy no va poder continuar. Recorden el model Aguirre de Madrid, el model Zaplana, el model que Matas hagués volgut per si mateix. Una certa indefinició ideològica que supleixen amb populisme, amb l'orgull nacional per sobre d'ideologies, no era Rajoy qui demanava als votants del PSOE que votàssin al PP?

A tot això afegiu-hi el següent:" Su relación con el dinero, los famosos y quizá las mujeres." En el cas de Berlusconi la tendència al showman la sabiem, en Sarkozy l'hem descoberta quan ja ha estat elegit president de la República, de Putin en sentim a parlar ara per mor d'una ballarina rusa... a Espanya encara no en tenim exemples... o sí? No tenia l'anterior govern de les Illes Balears una certa fascinació per les estrelles, pels "famosos", que ens va costar alguns milions d'euros?