Res Publica segons Cosme Bonet

El 15 d’agost de 1971, per decisió de l’administració Nixon, es va donar per finalitzat el sistema de Bretton Woods i del patró or, que havia imperat des del final de la segona Guerra Mundial. A partir de llavors s’adoptà un sistema de tipus de canvi fluctuant, i representà el fi dels controls sobre els moviments de capitals.

El 1972 James Tobin, economista que seria Premi Nobel d’Economia el 1982, va proposar una taxa sobre el fluxe de capitals, que hauria de ser pagada cada vegada que es produís un canvi de divises, segons el propi Tobin  per tal de “posar arena a uns engranatges massa ben engrassats”.

Aquesta idea va quedar pràcticament en l’oblit fins que el 1997 Ignacio Ramonet va impulsar un moviment de suport a la implantació d’aquesta taxa, apareixent així les associacions denominades ATTAC, en defensa de l’aplicació de la Taxa Tobin i el seu ús social, en particular en ajuts al desenvolupament. ATTAC sosté que les empreses transnacionals i els grups de pressió que acaten les seves decisions, redueixen el poder dels electorats sobre les economies pròpies. Una visió que certament amb els aconteixements que hem viscut durant aquesta primera meitat de l’any 2010 sembla plenament encertada.

Aquestes darreres setmanes hem vist com la Unió Europea, dirigida pels governs neolliberals de França i Alemanya, acaba de proposar un impost sobre les transaccions financeres a l’entendre que podrien convertir-se en un instrument estabilitzador de l’economia,  que podria ajudar a la prevenció de les crisis econòmiques, segons el president permanent del Consell europeu, Van Rompuy:” una tasa a la banca que contribuirá a un reparto equitativo del coste de la crisis financiera y a una mayor estabilidad del sistema.”

ATTAC, referint-se a la taxa que vol implantar la UE, diu que l’impost sobre transaccions financeres pot contribuïr a controlar l’especulació financera i generar recursos per sufragar les necessitats socials i ecològiques bàsiques.

La UE ara espera plantejar aquesta idea al G-20, no sé si n’hem d’estar molt esperançats, de totes formes s’afirma que si els països del G-20 no accepten l’aplicació de la taxa bancària els estats europeus sí que ho faran pel seu compte. Veurem com acaba.

De moment un té la sensació que un cop més uns governs de centre-dreta, acabades les idees i posat de manifest que el tan vist “deixar fer” al mercat no acaba de funcionar, estan obligats a inventar noves eines, i al no ser capaços d’inventar-les les absorbeixen de l’esquerra. Igual que els vells liberals i conservadors es van sumar al keynessianisme i a l’estat del benestar després de la II Guerra Mundial i de la crisi que l’havia precedida, ara es sumaran a una idea que ve de sectors de l’esquerra més crítica, com és la Taxa Tobin. Serà el triomf de la taxa Tobin? Qui sap, de totes formes demostra un cop més que les bones idees val la pena mantenir-les i defensar-les perquè serà el temps qui acabarà donant la raó, la llàstima és que sempre arribin a bon port massa tard.