Administrar

Parlam de política, actualitat i reflexions personals.

La soledat del govern, i del PP.

cosmeb | 16 Juliol, 2010 13:00

Avui s’inicia al Congrés dels Diputats  el debat anomenat de l’estat de la nació, del debat que aquí anomenam de política general, i que ens serveix any rera any, sia a les Corts Generals, al Parlament, als Consells insulars o a l’Ajuntament de Palma per revisar le’stat de la gestió política, normalment amb una visió anual. D’alguna manera es tracta d’un passar comptes de la situació política i de la gestió feta per l’equip de govern, l’oportunitat de visualitzar suports, crítiques, matisos o de proposar canvis, fer anuncis de polítiques importants que s’iniciaran.
La tradició la començà Felipe González, essent president del govern, i ha esdevingut una cita ineludible per comprovar la “salut” de les majories de govern i visualitzar si existeix o no una alternativa a l’altra banda, a les bancades de l’oposició.

 

Tot això succeirà entre avui i demà, però sens dubte el debat que inciarà el President del govern, José Luís Rodírugez Zapatero, enguany tendrà un abast més ampli que el simple anàlisi de la gestió del darrer any, aquest curs polític que finalitza ha estat el més marcat pels embats de la crisi econòmica mundial, quan aquesta ha vist com el tsunami que primer s’endugué la gran banca que va haver de ser salvada pels governs estatals, ara arriba i arrossega als ciutadans, a Espanya amb uns nivells d’atur preocupants, i una tendència a l’estancament de l’economia, que si bé resulta evident que no es pot equipara a Grècia, tal com pretenien els especuladors que s’amaguen darrera les anomenades “agències de qualificació”, tampoc no ens situa entre els primers països en la “pole position” de sortida de la crisi.
Assumit tot això el 12 de maig el president Zapatero feu un important gir en la seva política, de la resposta marcadament social i ens atreviriem a dir keynnesiana, que havia practicat fins llavors, passà a una política de retalls i ajusts més propis de governs neolliberals, empés sens subte per la majoria dels governs representats al Consell Europeu, no està de més recordar que els motors d’Europa: la República Federal Alemanya, el Regne Unit i França, tenen governs conservadors en coalició amb lliberals en molts de casos, que per altra banda, tampoc s’han atrevit a aplicar un programa netament lliberal.
Davant aquesta situació les majories parlamentàries sobre les quals Zapatero pot sustentar el seu programa polític són molt difícils, ho reconeixen tots els observadors polítics, l’esquerra està crítica amb el gir neolliberal, en definició seva, del govern de Zapatero, que té com a principal exponent la reforma laboral. Per altra banda els partits nacionalistes que s’ubiquen al centre polític, com Convergència i Unió o EAJ-PNV, poden considerar tebes les mesures preses fins ara.
Per altra banda tenim el PP, que podria tenir l’oportunitat d’exposar davant tots els espanyols el seu programa econòmic, de moment fonamentat en una crítica tota quanta decisió pren el Govern, però amb una total ocultació de les propostes que pensen fer. Es podria esperar que Rajoy desvetllàs avui un programa neolliberal coherent amb el que fan els seus socis del Partit Popular Europeu, i intentàs crear un gran front neolliberal amb els partits del centre nacionalista, però això aniria en oberta contradicció amb la “defensa dels treballadors” que pretenen haver fet els darrers mesos.
A tot això, a més de l’esmentada contradicció, té encara un escull encara més important: l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La manifestació de dissabte marca un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya, estic d’acord. Estam davant la possibilitat de que un sector de cada vegada més ampli de catalans creguin que Espanya ha trencat un “pacte” que ha existit pràcticament des de que es fa política en el sentit contemporani, de respecte de Catalunya cap a Espanya però a l’hora de progressiu reconeixement de le forces de l’estat central de la peculiaritat, de la personalitat, del caràcter de nació integrada dins un projecte més ampli anomenat Espanya, que els polítics catalans han estat intentat aconseguir pràcticament des de l’época de la revolució “Gloriosa” de 1868. Però no cal anar tan lluny.
El sentit d’aquesta reflexió ens duu a que el rebuig de l’Estatut per part del PP, i el recurs al Tribunal Constitucional, que ha provocat la situació actual de confrontació Espanya-Catalunya, impossibilita qualsevol acord entre el PP i els partits nacionalistes del centre polític.
Així doncs, quina és l’alternativa de futur? Una majoria absoluta del PP? Encara resta llunyana a les enquestes. Un canvi de postura del PP en el tema de l’Estatut, per apropar-se a CiU, tal com feu el 1996, però en aquest cas el míssil del Constitucional ja ha impactat, no són només aquells crits de “Pujol enano, habla castellano” de la primera meitat dels anys 90.
La situació és força complexa, un cop més el futur polític de l’estat passa per sebre encaixar els dos grans eixos polítics que marquen el devenir del país: l’eix dreta-esquerra, i l’eix centre-perifèria. Davant aquesta situació només hi ha un camí clar, des del meu punt de vista, i és el que ja marcà el darrer govern de Felipe González el 1993 i que li permeté fer front a la crisi econòmica d’aquell moment, de la qual en sortirem el 1996 amb les polítiques dissenyades per Pedro Solbes, i un acord d’estabilitat amb els partits nacionalistes de centre.

 

PUBLICAT A IBDIGITAL.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS