Res Publica segons Cosme Bonet

(continuació).

No ens podem quedar aquí,  el problema dels partits socialdemòcrates europeus no es pot resoldre senzillament amb un retorn a postures “clàssiques”, cal repensar la socialdemocràcia. Assumir en primer lloc que en una societat complexa com l'actual no tenim el monopoli del progressisme, sinó que aquest és més plural de cada dia. No basta entendre la socialdemocràcia com un espai intermig entre l'ideal socialista marxista i el capitalisme, que va ser el marc on va néixer i es va desenvolupar la socialdemocràcia.
Sí que cal, de totes formes, que la socialdemocràcia recuperi la seva capacitat de crítica amb el capitalisme. Pot ser hem de girar l'ullada cap enrere i revisar els orígens, recordar a pensadors marxistes, com Kautsky, i veurem com s'entenia que el partit socialista havia de representar a la classe obrera mentre s'esperava l'inveitable col·lapse del capitalisme, que havia de ser substituit pel socialisme. Després els revisionistes convertiren el sufragi universal en la principal arma de lluita contra el capitalisme, Bernstein afirmava que el socialisme arribaria com a conseqüència de les victòries polítiques i econòmiques del movimen obrer, com a resultat de la creixent influència social i les millores conquerides pel partit en nom de la classe obrera.
Amb el temps els partits socialdemòcrates aconseguiren les fites pensades per Bernstein i altres, i així implantar el denominat estat del benestar, fer de la justícia social una realitat pragmàtica, èxits  sobre els quals a partir dels anys 70 i 80 es començà a posar en dubte la seva viabilitat, amb una crítica a l'estat tal i com el concebien els socialdemòcrates, feta des de la defensa del capitalisme salvatge representat pels neoconservadors, un pensament encara viu avui en dia i que acusa de inviable a l'estat del benestar.
Per això és important recuperar la capacitat crítica amb el capitalisme, que, a un nivell pràctic, ens ha de permetre recuperar la capacitat de fer front a les decisions macro-econòmiques imposades per les estructures de poder internacionals. Per aquest motiu també haurem d'assumir que és inviable la socialdemocràcia a un sòl país, i que haurem d'impulsar una alternativa continental o global al capitalisme.
Propostes sobre la taula n'hi ha, fa més d'un any llegia un article de Jürguen Habermas, qui davant la crisi grega, que acabaria conduïnt als reajustaments que encara ara patim a tota Europa, feia una sèrie de propostes, només aplicables des d'una òptica internacional, ja que el repte que es tenia (i es té) al davant no és altra que la doma del capitalisme financer, segons Habermas “asilvestrat”, aquest ens recordava que el 2008 fóren els contribuents d'arreu del món qui avalaren la salvació de la columna vertebral del sistema econòmic mundial. Habermas demanava un govern econòmic europeu per fer front a la crisi, i era contundent, la disjuntiva era (i és) o aprofundir en la cooperació europea o renunciar a l'euro. Proposava una sèrie de mesures molt concretes: augmentar els fons propis dels bancs, major transparència per a les actuacions dels fons especutlaius de inversió, millora dels controls de la borsa i de les agències de qualificació, prohibició dels instruments especulatius, una taxa per a les transaccions financeres, la separació de la banca de inversió i la comercial, la disgregació preventiva dels grans conglomerats bancaris.
Cert que hem sentit parlar de bones intencions en aquesta direcció, però hem constatat pocs resultats, Habermas ja deia que el principal problema era la “pusilanimitat” i manca d'independència dels governs locals. En defintiva, les “estructures de poder”, el “buidament” de la política, la manca de independència dels governs, és un dels problemes principals que haurem d'afrontar des d'una visió crítica del capitalisme.
Haurem de repensar la socialdemocràcia, però també els partits socialdemòcrates. Perquè aquestes organitzacions, els partits socialistes, neixen fa més de 100 anys per convertir-se en arma de la classe obrera en la defensa dels seus drets, en la lluita contra el capitalisme, però aquell model de partit ja no serveix. Ja no serveixen aquells partits estructurats com a representants d'una classe obrera conscienciada, estructurats verticalment, sinó que fa falta, com esmenta un militant del PSC a la web de debat d'aquest partit: amable, digital, modern, jove, obert, d'esquerres, global, social, innovador i afegeix catalanista, entenc, arrelat al territori on ha de treballar, on ha de representar la ciutadania.
Un partit així només l'aconseguirem amb un procés permanent de debat, que no vol dir un debat intern, d'assemblees i comités, sinó d'un debat obert a la societat, permanentment, connectat a través de la xarxa, capaç de representar aquest pluralisme existent dins el moviment progressista. Segurament estam en condicions d'afrontar aquest canvi, sempre i quan l'afrontem amb sinceritat, amb la voluntat de ser una cosa nova i diferent, atractiva, i socialment representativa. No podem deixar de ser una organització, amb els seus mecanismes de funcionament democràtic intern, ni tampoc deixar de tenir una estructura territorial centrada en aportar solucions locals, però sí que hem de crear els mecanismes per fer atractiu traspassar el llindar entre el partit i la societat. No bastarà obrir la porta, perquè no tenim a la societat civil esperant per entrar, sinó que els haurem de convèncer de la importància d'aprofundir en democràcia, de participar en el nostre debat, en el repensament de la socialdemocràcia i de com s'ha d'organitzar aquesta.
El primer que haurem d'aconseguir és que la gent entengui que front a la “dictadura” dels mercats financers només hi podem oposar la democràcia, imperfecta sí, però democràcia.