Res Publica segons Cosme Bonet

El maig del 2011, la derrota electoral, al si del Partit Socialista, ha obert un interessant debat sobre el seu futur, i, des d'una perspectiva més àmplia, si són correctes els plantejaments que es fan des dels partits d'esquerres front a la crisi econòmica.

Aquest article és una primera reflexió, a partir de moltes coses que s'han anat publicant i opinant, a la xarxa, als mitjans de comunicació, amb un objectiu comú: repensar l'esquerra, en el marc de la crisi econòmica mundial, de la tirania de les polítiques econòmiques neolliberals, de l'aparició de nous moviments socials com el 15M o solucions innovadores com pot ser el cas d'Islàndia. Pens que sense dubte el primer debat ha de ser ideològic, d'ampli espectre, i després pensar a nivell local i regional les implicacions que té aquesta reflexió tant en el camp de la praxis política, com en el de l'organització no sols dels partits polítics de l'esquerra sinó de la societat civil progressista en general.

Molt s'ha parlat de les raons de la derrota socialista arreu d'Espanya el passat 22 de maig, que des d'un nivell més ampli s'ha d'entendre com un rebuig a les polítiques del govern front a la crisi, la primera resposta electoral a aquestes polítiques, ja que les eleccions generals tengueren lloc abans d'entrar de ple en la crisi econòmica, a principis de l'any 2008. Seria absurd obviar aquest moviment de rebuig a les polítiques del govern sobretot si tenim en compte la realitat europea, a on dels governs existents prèviament a la crisi no n'hi ha cap que no hagi estat castigat a les urnes en aquests moments.
També és cert que hi ha circumstàncies, ja siguin d'àmbit estatal o autonòmic, que poden haver marcat el resultat, totes les variables s'hauran de tenir en compte a l'hora de definir un projecte del Partit Socialista de cara al futur, de cara a la recuperació dels suports electorals perduts.
Del que no hi ha dubte possible és que la variable principal que ha influït als ciutadans a l'hora de votar ha estat la crisi. No podem obviar, com deia al principi, que l'onada de càstig electoral als governs socialdemòcrates europeus, en general, ha tengut el seu primer reflexa Espanya el 22 de maig, per tant cal observar i compartir les reflexions en torn al present i futur de la socialdemocràcia per tal de preparar un projecte de futur, reflexions que també s'estan produïnt als països del nostre entorn.
Recentment Robin Williams, parlant precisament de la nova  socialdemocràcia, ens recordava una afirmació de Peter Meir en el sentit que els darrers temps s'ha produït un “buidament” de la política, buidament de les idees, posades al servei de líders més o menys carismàtics, essent la figura d'Strauss-Kahn, ara en entredit, el paradigma de la dependència en aquest cas del Partit Socialista de França d'aquesta personalitat per tenir aspiracions a vèncier a Nicolás Sarkozy a les properes presidencials.
Paral·lelament a aquest procés de “buidament” s'ha viscut un augment de la capacitat de pressió i del poder global de les grans multinacionals, fins al punt de que les grans decisions de política econòmica no depenen tant del que analitzen els governs, els partits o els agents socials, com de les opinions dels grans organismes financers internacionals, o fins i tot de les anomenades agències de qualificació, que han tengut la capacitat de tombar governs i fer canviar la política econòmica de tota la Unió Europea.

Ja en l'àmbit espanyol, el professor Vicenç Navarro atribueix la manca de suport electoral del PSOE directament a que s'haurien abandonat els principis de la socialdemocràcia, perdent així la base social que permetia mantenir la majoria de govern a nivell estatal i a moltes comunitats autònomes i ajuntaments. El professor Navarro afegeix que el que ell denomina “estructura de poder” ens ha convençut de que no hi ha alternativa a les polítiques lliberals front a la crisi, i ja el 7 d'abril cridava a la resposta social contra els retalls socials, ja que s'està donant una victòria aclaparadora de les polítiques ultraliberals. El propi PSC, en el debat intern que hi té lloc, afirma que la ciutadania està percebent una reducció dels marges d'acció dels poders públics, incapaços de fer front al poder global dels mercats financers, paradoxalment els causants de la crisi. Es perceb un intent dels poderosos de desactivar la participació. Aquest fet donaria lloc a mobilitzacions com les del 15M, que no es senten representades per cap partit polític o organització social, ja que es té la percepció de que tothom està absorbit o conformat en la dictadura de les polítiques ultraliberals imposades, defensades, promocionades per les “estructures de poder”, que exerceixen una gran influència mediàtica. El súmmum de la paradoxa seria que al mateix temps que es produeix el moviment espontani de resposta a aquestes polítiques, els representants més durs d'aquestes idees són els grans afavorits pels resultats electorals, entrant en una espiral de la qual en pot ser un avanç el succeït a Catalunya.
El Partit Socialista, o més ben dit els partits socialistes europeus, tenen una gran responsabilitat de futur davant aquest procés, sobretot tenint en compte que encara ara socialment i electoralment segueixen essent, o seguim essent, el principal bastió de la defensa dels drets socials, front als que promouen que la única sortida de la crisi és una reducció dels serveis públics que permeten l'existència d'aquests drets. Aquesta idea no és nova, no està de més recordar l'informe de Citigroup del 2005, donat a conéixer per Michael Moore en el seu documetnal del 2009 “Capitalism. A love story”, en el qual es defesava directament que els països que tenien futurs eren aquells on es donava una forma de “pluthonomy”, o plutocràcia, un govern financer, que prengui grans decisions econòmiques sense estar fermat per les obligacions del que fins ara hem denominat Estat del Benestar. Per tant, podríem pensar que des dels “think thank” neocon fa temps que es pensa en una ofensiva contra els límits al capitalisme que posa l'estat del benestar, i hauríen aprofitat la crisi econòmica per endurir els seus atacs, i pressionar per canviar les polítiques econòmiques en la línia que els interessa a ells.

La resposta de la socialdemocràcia, segons el professor Navarro, hauria de ser un retorn a les propostes diguem-ne clàssiques que ens havien caracteritzat, és a dir: la creació i existència de l'estat del benestar i d'unes polítiques econòmiques keynesianes, a més d'un concepte de ciutadania que inclou la idea de drets socials i laborals universals, sempre garantits per l'Estat, que els finançava amb una política fiscal progressiva.
Segurament el professor Navarro té part de raó: si aquestes són les polítiques que ens identifiquen davant la nostra base social, el seu abandó ha provocat directament un allunyament dels electors, que han mirat cap a altres opcions polítiques o, decebuts, s'han abstingut.

C.Bonet