Res Publica segons Cosme Bonet

Llegesc a la premsa que l’actual secretària general del PP i presidenta de Castilla-La Mancha ha afirmat que no es surt de cap crisi augmentant els impostos; el mateix dia, em conten que la presidenta del Consell de Mallorca, Maria Salom, ha fet una crida a la inversió privada per sortir de la crisi, al mateix temps que es dedica a liquidar els organismes públics encarregats de potenciar diferents sectors econòmics, per una banda el turístic, per un altre l’audiovisual. Cometen l’error d’oblidar que aquesta no és una crisi com les altres, no és una crisi més, és la “Gran Recessió”, sols comparable a la Gran Depressió de 1929, i la història ens ensenya una cosa: de les grans crisis no es surt liquidant el sector públic. I estan llençant missatges en el camí contrari al que ens estan dient els experts darrerament.

Cal que tenguem en compte, en primer lloc, que no estam davant una crisi més, sinó la mé important des de fa vuitanta anys, l’historiador Gabriel Jackson ho recordava fa poc des d’una òptica personal: “A lo largo de mi vida ha habido dos ocasiones (1929-1938 y 2007-?) en las que el mundo capitalista democrático ha sufrido una crisis económica catastrófica, acompañada de mucho sufrimiento y una inmensa incertidumbre sobre el futuro de las sociedades que disfrutaban de una democracia política (aunque no social).”

No està de més recordar que la sortida d’aquella crisi no va ser la desaparició del sector públic sinó més bé al contrari, va demostrar que l’estat tenia les eines per contrarestar la feblesa de l’economia en moments puntuals. Per això no està de més que ens plantegem si realment anem en el camí correcte amb tanta insistència en plans d’ajust i d’austeritat que no tenen cap efecte a curt termini en la nostra economia. Especialment a un estat, com l’espanyol, on el sector públic, creat bàsicament els anys 80, no està tan desenvolupat com a altres socis europeus en els quals ens fixam com a model en moltes ocasions.

Vicenç Navarro ens ha insistit en múltiples articles que el pes del sector públic espanyol és molt inferior als d’altres països:” España tiene el gasto público social (que constituye una gran parte del gasto público por habitante) más bajo de la UE-15. Es sólo el 74% del promedio de la UE-15, mucho más bajo de lo que nos correspondería por el nivel de desarrollo económico que España tiene, que es ya el 94% del PIB per cápita de la UE-15.”

Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia, per altra banda, està insistint en la idea de que els Governs de la Unió Europea i dels Estats Units d’Amèrica estarien retardant la sortida de la recessió o aturant la tímida reactivació de l’economia, fixant el debat públic en el dèficit quan el problema més alarmant és l’atur: ” hemos mantenido un debate público que ha estado dominado por las preocupaciones presupuestarias, mientras que prácticamente se ha hecho caso omiso del empleo.”

Proposar “reformes estructurals” a llarg termini, prometre que amb “reformes” sense concretar es pot “recuperar la confiança”, és enganar. Si Cospedal deia que un augment d’imposts no ajuda a sortir d’una crisi, era perquè no explicava que un augment dels imposts a les rendes més altes és una forma de reduir el dèficit (augmentant ingressos), i així donar major capacitat de maniobra a l’estat. A Cospedal li contestaria jo que flexibilitzar el mercat laboral tampoc ha ajudat mai a sortir de cap crisi, i aquesta és la principal “reforma estructural” a la que es refereix Rajoy, sense esmentar-la.

En un exemple claríssim Krugman ens explica la situació actual:” la economía necesita desesperadamente un remedio a corto plazo. Cuando uno sangra profusamente por una herida, quiere un médico que le vende esa herida, no un doctor que le dé lecciones sobre la importancia de mantener un estilo de vida saludable a medida que uno se hace mayor.” Reformes? Mesures!

Krugman, en el mateix article, concreta més, tot referint-se als Estats Units:” ¿Qué conllevaría una respuesta real a nuestros problemas? Ante todo, por el momento conllevaría más gasto gubernamental, no menos; con un paro masivo y unos costes de financiación increíblemente bajos, deberíamos estar reconstruyendo nuestras escuelas, carreteras, redes de distribución de agua y demás.”

Un altre Premi Nobel, Joseph Stiglitz, a un recent article a El País deia, en la mateixa direcció: ”La cesación del estímulo es en sí misma contractiva... lo que hace falta es más estímulo y no austeridad -incluso para equilibrar el presupuesto-. El impulsor más importante del crecimiento del déficit es la baja recaudación fiscal debida a un pobre desempeño económico; el mejor remedio sería que EE UU vuelva al trabajo.”

A aquestes afirmacions cal sumar les recents declaracions de la Directora General del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, qui adverteix d’una nova recessió mundial, declaracions amb les quals ha enfonsat les borses d’arreu del món, unes declaracions a Der Spiegel en les que adverteix del mateix que ens assenyalen els autors anteriorment esmentats. “La antigua ministra de Finanzas de Sarkozy propone que los países con problemas "adapten sus programas de austeridad a la nueva situación" y se planteen nuevas medidas "para fomentar el crecimiento". Tras este lenguaje encriptado se esconde una crítica a la austeridad extrema impuesta por Angela Merkel, que amenaza con ahogar el ligerísimo repunte que hace meses comenzó a vivir la mayor parte de Europa.”

Referint-se a Alemanya demana: ”que incentive el consumo interno para reactivar la economía. Con esta medida, Berlín compensaría las caídas inherentes a un descenso en las exportaciones producto de la desaceleración del comercio internacional y, además, apuntalaría las economías de sus socios europeos.”

Són moltes veus reclamant un canvi en el rumb que duim actualment, pot ser ja s’està demostrant el fracàs de les polítiques que a tota la UE ha imposat l’eix franco-alemany, el fracàs de les receptes ultralliberals?

A la Gran Depressió fracassaren les mesures no intervencionistes: ”En sus cuatro años de presidencia (1929-1933), el republicano moderado Herbert Hoover y su esposa orquestaron y dieron a conocer numerosos esfuerzos privados de ayuda... Cuando la empresa privada no bastó para resolver la crisis de empleo, puso en marcha varios proyectos importantes de obras públicas.” Com bé ens recordava Gabriel Jackson.

Aquest canvi en el rumb requereix d’un projecte polític convençut de caminar en aquesta línia, de líders sòlids que puguin negociar amb els agents socials sense sentir-se fermats més que pel seu programa electoral, però sobretot necessita que aquestes polítiques econòmiques siguin reforçades per l’acció conjunta dels principals estats de la Unió Europea. Unes polítiques actives en l’estímul de l’economia només seran possibles amb un canvi radical en les consignes que ens arriben des de Brussel·les.

És el moment de pensar en un New Deal europeu?