Res Publica segons Cosme Bonet

No és el títol d'una novel·la, són els adjectius que el Govern actual posa a l'oposició, per boca del seu president i del conseller de presidència. "Si tuvieran dignidad se callarían" va dir el president la setmana anterior, i els seus repetidors als mitjans de comunicació han corregut per veure qui era el primer que recomanava a l'oposició callar, és a dir, deixar de fer oposició, ja que l'essència d'un grup que es troba a l'oposició és precisament poder expressar lliurement i pública el seu desacord amb el Govern.

Expressar amb llibertat i públicament allò amb que estam en desacord amb el Govern és el que queda a tots els que estan apartats del poder: o no són les opinions diferents la base de la democràcia?

Voldríen una oposició muda, i segons ells avergonyida. Avergonyits de que? D'haver-nos esforçat en que la crisi no afectàs als més febles de la societat, d'haver defensat l'educació i sanitat públiques front a les veus que reclamen dràstics retalls i privatitzacions, amb els ulls posats en una post-crisi ultra-liberal?

Ens volen fer callar, no som dignes de parlar al Parlament (vaja contradicció) i a més hem governant "sin alma", com diu el conseller de presidència, quan recordava que essent ell batle d'Escorca el Consell Insular li aturà aquella urbanització creada al cor de la Serra de Tramuntana, ES GUIX, per a vergonya dels que ho havíen permès. Ja s'han destapat: creuen que les eleccions autonòmiques eren una carta blanca per desfer-ho tot, com el carril bici, esborrar la memòria dels anys del pacte, i de pas, esborrar la memòria dels anys de Matas.

HISTÒRIES DEL PARLAMENT.

Aquesta actitud del PP crec que és fruit de la inseguretat pròpia d'un Govern que no troba un rumb a seguir, excepte el que es marca des del Comitè Electoral del carrer Génova de Madrid. Una inseguretat i una actitud que a més s'ha traduït en uns nous hàbits parlamentaris.

Sé que em diran que les auto-preguntes, l'auto-bombo que fan els diputats del PP als propis consellers del PP, és una cosa que s'ha fet sempre, un mal ús del "control al Govern" previst per la llei, que tots els governs han utilitzat. L'únic equip de govern que no ho ha fet, que jo tengui constància, va ser el del Consell Insular entre 2007 i 2011, en 4 anys ni una sola pregunta dels Grups Socialista, Bloc o UM-Convergència, es va dirigir ni a la Presidenta Armengol ni a cap conseller. La presidenta Salom ha duit al Consell aquesta lletja costum d'autopreguntes.

Les autopreguntes responen a la idea que no tota la part de control al Govern ha de servir per sentir crítiques i retrets. No passa res, com vos dic al Consell Insular ho varem fer i n'hem sortit. Però sembla ser que els nous Governs del PP creuen necessari compensar la tasca de l'oposició amb la tasca d'auto-alabances.

Fins aquí dins la tradició que ha existit a Balears. Però aquesta legislatura les coses han canviat una mica.

El tò de les preguntes no és ni interrogatiu, els diputats populars solen emprar el seu torn no per exposar el motiu de la pregunta, sinó per atacar "el govern anterior", més present al Parlament que "el govern actual". Les filípiques dels diferents diputats i diputades solen dirigir-se contra persones que ja no estan a la bancada del Govern, s'aplaudeixen entre ells, es feliciten i es mostren orgullosos com més agressius han estat. I això contra un "enemic" que no pot defensar-se.

La sessió de control al Govern, donada la desproporció de preguntes orals que corresponen al PP, s'ha convertit en una sessió de control a l'oposició.

Quan deim el que opinam, quan demanam explicacions (que no ens donen com tothom sap), davant aquesta incapacitat de donar respostes, el Govern ha activat el Grup popular per atacar "el govern anterior", però tot i així el seu nerviosisme esclata en algún moment, quan creient ser enginyosos es retraten amb les seves paraules. Quan la crítica puja de tò ells "eleven" els seus arguments a l'insult. Ni "fair play", ni "savoir faire": bronca, imagin que instal·lats en els manuals d'oposició enviats per Génova, no perden el tò agressiu ni quan han de donar suport a una proposta de l'oposició.

En definitiva, supòs que ens toca aguantar, però aguantar no vol dir callar, ni molt manco, ni deixar de dir el que pensam, perquè per això hi ha democràcia i ens vàren elegir els ciutadans. quan l'oposició no pugui parlar ens haurem de demanar si realment tenim o no tenim democràcia.

PD: Definició dels adjectius que ens han adjudicat.

INDIGNE, -IGNA adj.: 1. No digne (d'algú, d'alguna cosa). 2. Vil, roí; mancat de tota dignitat.
MALÀNIMA : Persona de mals sentiments; cast. malvado o DESALMADO.

Igual tenc la pell massa fina, no ho sé, però jo ho trob un gra massa. I voltros?