Res Publica segons Cosme Bonet

Un partit com el PSOE, amb un bagatge històric, polític i social com el que té, no pot perdre la memòria dels fets que han marcat la seva evolució. No estam davant el primer Congrés de canvi de liderats, ni davant la primera derrota electoral, sí estam davant la crisi econòmica més important des de 1929, que no és poca cosa.
Una crisi en la qual sembla que qui dicta la política econòmica no són els ciutadans a través del sistema democràtic, sinó una entelèquia denominada "mercats" i que segurament són els mateixos lobbies de poder econòmic de tota la vida, que estan fent la recepta que més els convé a ells per sortir-ne. Front a la recepta dels poderosos el principal objectiu d'un partit socialdemòcrata ha de ser posar unes altres solucions, que incorporin l'interès de la majoria, amb un caire social, cal, per tant, reflexionar i actualitzar el socialisme. Aquest és el repte actual.

 

No vivim dins una bimbolla aïllada de la realitat, ni podem ser simples espectadors del temps canviant en que vivim, no podem posar en primer lloc els nostres problemes interns quan som (encara ho som) el referent d'una bona part de la societat que rebutja el model que vol imposar el "Tea Party" espanyol.
Per això, sens dubte, el Congrés federal i la resta de congresos autonòmics, seran una fita cabdal en aquest procés de posada al dia, d'actualització, d'adaptació a les noves circumstàncies, de la socialdemocràcia.
El Congrés del 2000 va ser també, en un sentit diferent, un moment cabdal per definir el rumb del socialisme espanyol. Sortiem d'uns anys de gairebé hegemonia política a Espanya, d'uns lideratges carismàtics, d'un procés de modernització de l'estat que només el PSOE va ser capaç d'impulsar. Superar el final d'aquella etapa i iniciar-ne una de nova no va ser fàcil, entre d'altres coses perquè els socialistes no som conformistes, i perquè ens exigim molt a noltros mateixos.
Crec que hi ha aspectes a aprendre d'aquell Congrés de canvi del 2000, que vaig viure com a militant de base i com a membre de Joventuts Socialistes. Tenc el record de que va ser un Congrés profundament democràtic, com no podia ser d'altra manera a un Partit com el nostre. Però el que ens va fer sentir a tots més partíceps del canvi va ser que el debat, no ja de persones sinó de idees i de projecte, el varem dur a les Agrupacions, parlant-ne obertament de militant a militant, quan el PP acabava d'obtenir majoria absoluta i semblava imbatible, tot estava per fer, semblava que tots havíem d'aportar alguna cosa en aquest nou camí, si volíem derrotar a una dreta crescuda i de cada dia més prepotent.
Qui va triomfar va ser Zapatero, quasi un desconegut però home de partit des d'una Secretaria General provincial i des d'un discret lloc de Diputat, no crec que guanyàs pel seu carisma, sinó per dos aspectes que el feien diferent de la resta: pel canvi generacional que significava respecte a Almunia o Borrell, i perquè va ser l'únic que es va presentar amb un projecte polític i amb unes idees concretes, sòlides, plasmades en documents, treballades, amb aquell grup denominat "Nueva Vía". Un tercer aspecte, que no s'ha de perdre de vista: es presentava com a líder d'un grup, d'un grup sòlid, compacte, amb experiència però de segona línia, ens donva sensació de garantia.
No era la candidatura d'un "salvador" sortit de qui sap on, tenia una història, i una gent que l'acompanyava amb cara i ulls. Encara un darrer aspecte el va caracteritzar: l'optimisme, no entès com una forma il·lusa d'afrontar les dificultats, sinó com la necessitat de recuperar l'impuls perdut, i que va resumir molt bé en les primeres paraules que va pronunciar davant els delegats quan intervenia com a candidat:"Compañeros, no estamos tan mal". Va ser l'inici del canvi.

Aquest canvi va permetre la recuperació del PSOE en els anys següents, i la plasmació de tota una sèrie de progressos en el camp de les llibertats civils i els drets socials, que només es van haver d'interrompre quan la crisi financera global va començar a tirar abaix l'economia mundial.
Avui és una altra història, i l'escriurem amb el seny que ens ha caracteritzat perquè al final, seguim essent el principal bastió dels drets socials i les llibertats que ens ha costat tant aconseguir, front a uns "mercats", els poderosos de sempre, que ara pretenen implantar el seu model de societat a costa, precisament, de les nostres conquestes socials. Per aquest motiu hem de ser capaços d'actualitzar el nostre discurs i preparar-nos per la dura feina que ens queda d'oposició a aquest capitalisme inhumà que s'està imposant.