Res Publica segons Cosme Bonet

Coincidia el dia de la sentència pel primer cas jutjat a Jaume Matas, una "peça" del Palma Arena, a l'espera de sentència ferma, amb un Ple del Parlament, a on patíem novament, un dimarts més, els efectes de la majoria absoluta del PP. I tot plegat m'ha convidat a una reflexió, que pens que no he fet tot sol: hi comença a haver alguns elements que es semblen als tics, per ventura propis de tota majoria absoluta (o quasi tota), que foren característics d'aquell Govern del 2003-2007.

Les majories absolutes de vegades tenen l'efecte secundari de provocar la creença en qui la gaudeix d'estar en possessió de "veritats absolutes", o almenys aquesta és la sensació que transmet el PP actual, una certa prepotència, sobèrbia si tant voleu, i una dosi d'intolerància amb el que discrepa. Així interpret la manera habitual de respondre a qualsevol proposta de l'oposició, desqualificant a qui la fa (l'oposició, un partit polític, un diputat), normalment sense entrar al fons del debat, i emprant un tò i un discurs dur, de vegades transmetent una profunda ira, s'hagi fet la proposta en un sentit constructiu o no.

Aquesta creença de tenir la veritat absoluta, o per ventura el poder absolut, és el pecat comú a que feim esment en el títol. En tenguerem exemple, pens, en les paraules que per jo fóren de menyspreu cap a la vaga de fam de Jaume Bonet, de Jubilats Per Mallorca, pronunciades pel Conseller d'Educació, Cultura i Universitat. Pots estar d'acord o no, però ens trobam davant una persona que ha decidit fer un gest per ventura extrem, però un gest legítim, que hem de respectar... Per això qui pensa diferent,sobretot si es troba en una posició de poder, ha de ser humil quan se li demana quina actitud prendrà front a aquesta protesta, no desqualificar a qui la realitza comparant-lo amb un alumne que ha suspès un exàmen i protesta. Molt desafortunat, senyor conseller.

També dimarts vaig tenir l'oportutat d'interpel·lar el conseller de presidència sobre IB3, i novament vaig quedar decebut de que a la petició de consens la resposta fós un cop més que havíem perdut l'oportunitat el mes d'agost (durant sis mesos m'han contestat sempre el mateix), que havíem d'haver acceptat la proposta que ens havíen fet a l'estiu. IB3 no és un problema de càrrecs, això el PP sembla que no ho entén, és un problema de model.

Massa sobèrbia, des del meu modest punt de vista, que es suma al tracte que s'ha donat als sindicats, per exemple, massa autocomplaença d'aquest Govern, massa poques ganes de dialogar a pesar de les extraordinàries i greus circumstàncies que ens han tocat viure. Ungits, o creient-se ungits, per aquesta veritat absoluta, els governants del PP ens arrosseguen a no sabem on, perquè en la seva sobèrbia no es senten obligats ni tan sols a donar explicacions, un element bàsic de la democràcia actual.

Deia Bertrand Russell:"el dret diví de les majories és un dogma tan allunyat de la veritat absoluta com qualsevol altra".