Res Publica segons Cosme Bonet

Rellegint un tom de l'obra completa de Gabriel Alomar, top casualment (si existeixen les casualitats) amb un article: “Carta a un amic diputat”, la meva atenció es fixa en la primera frase:”Me preguntes, amic meu, si seria convenient a la causa nostra la renúncia de la teva acta”, i m'interessa la reflexió.

No penso en renúncies recents a actes de diputats, car el diputat amic d'Alomar es plantejava renunciar, aquell llunyà any de 1908, per sentir-se defraudat pel resultat de la llei d'Administració i la postura del seu grup. És una renúncia per conviccions. Però Alomar tenia clar que no havia de renunciar: “No se t'ha donat la investidura per a que, en un instant de despit, l'esqueixis davant del poble com un jueu esqueixava les seves vestidures en senyal de dolor”.

Ens esqueixam les vestidures en senyal de dolor aquests dies perquè sentim la irritació de l'opinió pública amb la política en general. Però no és lícit renunciar :” Una renúncia consemblant seria una confessió d'impotència contra les coses, una reconeixença de la superioritat definitiva de l'enemic”, llegesc a l'Alomar de fa cent anys i em sembla que parla dels aconteixements recents, als quals l'oposició del PP només troba dues solucions: dimissió o eleccions anticipades. És la mateixa resumida en una: abandonau i deixau-nos pas. I no pensen en la funció històrica que haurà tengut el pacte actual, un dia n'haurem de parlar.

És lícita la renúncia davant les dificultats? Són la solució les eleccions anticipades? A quin problema són la solució? A la crisi econòmica? No. Més bé al contrari, només aporten un nou període d'incertesa. L'article d'Alomar torna a donar-me una frase alliçonadora:”L'acció de rentar-se les mans a la porta del Pretori no excloeix una part de la culpa, per inacció, per abstenció precisament, en la ruïna dels sistemes.” La responsabilitat és seguir: “La investidura teva és un medi més per a la teva acció, per al desplegament de les teves energies de combatent.” Una exhortació que podria adreçar al govern d'esquerres de les Illes Balears d'aquest complicat inici del segle XXI.

L'altra argument que hem sentit de l'oposició es refereix a la legitimitat: és ilegítim realment governar des de la minoria? Tan curta tenim la memòria? Gabriel Cañellas o el PP quan accedí a la presidència del Consell de Menorca el 1991 presidiren governs minoritaris. Clar que és legítim continuar. La legislatura és legítimament esgotable. Obligatòriament si pensàssim només en la ciutadania.

L'artimètica ara reivindicada per l'oposició planteja fins i tot els seus dubtes: necessiten un sol vot? O és el suport de tot un grup parlamentari el que necessiten? Les dues respostes són correctes, i amb aquesta lògica tant dret té la minoria d'esquerres com la minoria de dretes a pretendre governar legítimament. Encara diria més, la primera opció, la que reivindica un únic vot implica dividir un grup, plana l'ombra del transfuguisme, per tant.

Torn un cop més a l'article centenari, tal com acabava la seva “Carta a un amic diputat” Gabriel Alomar, resulta del tot escaient aquesta reflexió final: “ I no creus que els adversaris de la nostra obra solidària aclamarien el teu acte significativament, perquè hi veurien un acte en favor d'ells i contra el nostre impuls de lliberació?”

PUBLICAT A LA SECCIO D'OPINIO DEL DIGITAL "LA VEU DE MALLORCA".