Res Publica segons Cosme Bonet

Veig que des d'UM es critica que la resta de partits (inclosos els seus socis del PP) hagin "violat" unes suposades "normes de confidencialitat" sobre els Premis i les Medalles d'Honor i Gratitut del Consell de Mallorca. Me perdonin però ja duc algun temps dins aquesta institució però és la primera vegada que he sentit a parlar d'aquestes "normes". Fa pocs dies ja apareixia a una galeria d'aquestes que tenen tots els diaris un avanç d'un nom que proposava Antoni Alorda, i ahir o abans d'ahir els professionals de la comunicació ja anaven demanant a tots els grups polítics quines eren les eves propostes. Per ventura si UM hagués explicat a algú que existien aquestes "normes de confidencialitat", s'haguessin pogut complir. Per ventura si a UM no volguessin fer el seu particular partidisme amb els Premis, Medalles i Fills Predilectes del Consell de Mallorca no tendriem polèmica cada any sobre aquesta qüestió.

Crec que és convenient recordar que el Consell de Mallorca feia molts anys que no nomenava cap Fill Predilecte, ni donava Medalles d'Honor i Gratitud, conec el tema perque em va tocar l'honor de ser l'instructor del primer Fill Adoptiu de Mallorca que es nomenava a la democràcia el desembre de 2002: D. Francesc de Borja Moll. I per aconseguir tal honor per tan il·lustre persona varem haver de cercar amb els Serveis de Secretaria del Consell un Reglament que feia anys que no s'emprava. A partir de l'any següent es varen recuperar les distincions. Sembla ser que UM ha tengut el desig des del principi de que fóssin unes distincions otorgades únicament per l'equip de govern, imitant el Govern de les Illes Balears, que concedeix Premis i Medalles a través d'acord del Consell de Govern (el PP totsol per entendre'ns). obviant que el funcionament del Consell de Mallorca és en Corporació, és a dir, més semblant al de l'Ajuntament de Palma, i per tant s'ha de sotmetre a votació de tot el Ple, s'ha d'aconseguir el vot de tots els Grups Polítics amb representació a Mallorca. Sincerament em sembla que això és més honor per a qualsevol persona que el fet que els concedeixi un únic partit polític. Mirau per on, això que podria ser tan bò al Consell es converteix cada any en un embull. Fins i tot han arribat a crear els Premis Jaume II per el·ludir l'acord del Ple, és a dir, els Premis Jaume II els concedeix el Consell Executiu sense passar pel Ple de la Corporació, per entendre'ns: UM com a partit únic dins el Consell Executiu és qui decidirà els Premis Jaume II. L'oposició vam aconseguir que almenys s'escoltàs als demés grups. Però així i tot seguim amb les desconfiances d'anys passats. Qui governa és qui té "la pella pel mànec", i aquest és un cas en que si l'oposició i el soci han parlat demés per ventura és perque dins la institució es parla massa poc.

Al decliu del PP a nivell estatal hi hem de sumar les conseqüències d'una manera de governar prepotent del PP, que és la que ha conduït a casos de corrupció flagrant, o pressumpta corrupció, com hem hagut de viure durant aquests mesos. No són casualitats, sinó conseqüències de l'eufòria que haviem analitzat en un article anterior. L'eufòria sense matisos, alimentada per la premsa adicta i per la desmobilització no només dels partits de l'esquerra sinó també per la desmobilització de tot l'aparell social progressista, després de la victòria del PP el 2003, han conduït a una situació en la que molts dirigents del PP (no tots, òbviament, i possiblement no la majoria) han cregut, com es sol dir, "que todo el campo es orégano".

Als despatxos del PP imagin que es fan els mateixos anàlisis preocupants que es feien als despatxos del Pacte: l'adversari no ha perdut força. A això sumau-li que l'esforç electoral del 2003 fet pel PP no és repetible a tots els municipis, de fet als municipis grans, analitzats un a un, el PP està més tocat, i, sense pràcticament excepció, més desgastat que el 2003. Pensau en la figura de Catalina Cirer a Palma, que el 2003 va substituir a darrera hora un Fageda que no donava la talla i que no garantia la victòria a Ciutat. Pensau en les polèmiques que han desgastat figures municipals destacades del PP com Carlos Delgado a Calvià, Pere Rotger a Inca, Catalina Soler a Felanitx, Eugenio Hidalgo a Andratx, o Antoni del Olmo a Santa Margalida. En alguns casos crisis internes del PP, en altres suposades "corrupteles", en altres polèmiques amb els socis de pacte, arribant fins a algun cas de transfuguisme.

No està clar que tots aquests elements tenguin una conseqüència directa pel resultat electoral del PP. En tot cas s'ha de considerar que tampoc els afavoreix, sinó que creen un element de dubte sobre la credibilitat del PP a nivell municipal.

A nivell autonòmic les grans promeses del PP es resumien en dues: eliminar l'ecotaxa i fer carreteres. Clar que darrera aquests simples missatges n'hi havia un altra, que era l'important: amb el PP l'economia anirà millor. Aniria millor, sempre segons ells, perque l'ecotaxa era la culpable d'una certa crisi turística, i perque amb les carreteres també donarien feina. "És l'economia, estúpid".

Acabades les carreteres aquest argument perd tota la seva força, fa que el ciutadà es demani:"i ara?"

Eliminada l'ecotaxa, i comprovat que el sector turístic segueix igual amb la seva imparable evolució, amb noves formes de comercialització que perjudiquen la classe mitja de la zona costanera, i amb reconversions que perjudicaran als treballadors de l'hosteleria, el panorama és bastant menys afalagador del que prometia el PP, menys del que vol fer creure la premsa adicta al règim, i electoralment menys rentable del que el PP podia esperar. Perque la gent, al final, creu menys el que diuen els polítics al diari que la carta que reb del banc.

Però com hem dit i repetim, si bé ro està clar que tots aquests elements tenguin una conseqüència directa en el resultat electoral del PP, s'ha de tenir en compte que tampoc els afavoreix, i ens dibuixa un panorama ben diferent del que es proclamava l'estiu del 2003: el PP no té guanyades les eleccions del 2007, el resultat està molt obert. Les claus seran el canvi de cicle estatal, i com ho dugui el PSIB-PSOE, i la resistència de les "terceres opcions" entre els dos grans partits.