Res Publica segons Cosme Bonet

Sota aquest títol des del Consell de Mallorca hem organitzat un cicle de conferències amb la gent de DCP3 a càrrec de la coordinació. Es posaran a debat algunes qüestions sens dubte de gran actualitat, reflexions que ena afecten atú, com la primera, que serà una conferència el proper 5 de juny a càrrec de Vicenç Navarro. Fins a final d'any podrem gaudir de la presència d'importants i coneguts conferenciants, a destacar Anthony Giddens. Per qui no el conegui, se l'ha considerat el "per intel·lectual" de la Tercera Via. Sens dubta una cita que no ens hem de perdre.

Fa un any les eleccions autonòmiques, insulars i municipals permeteren el canvi de majories a les principals institucions de les illes Balears. En aquell moment l'estora del sr. Rodríguez (per emprar la seva pròpia expressió) ja havia començat a aixecar-se, i no era només el cas Rasputín, el cas cintes de Santa Margalida, el cas cavallistes o el cas Andratx, era una certa percepció ciutadana de que el “sin complejos” del PP havia anat massa lluny.

El PP de fa un any es presentava amb un Jaume Matas al front que semblava voler ser considerat com el gran modernitzador de les Balears, com una mena d'home providencial, que no volia “rebaixar-se” a ser el candidat de Mallorca, tot i que durant molts de mesos la direcció del PP havia mantingut que el seu candidat ho seria tant al Govern com al Consell. Record que els Socialistes de Mallorca ja havíem presentat públicament la nova candidatura al Consell de Mallorca, quan el PP es va decidir a presentar a Rosa Estaràs com a cap de llista pel PP al Consell. Aquesta va imprimir un segell propi a la campanya. Es va fer portaveu de l'estat d'opinió de la direcció del PP que pensava que havia arribat el moment de governar en solitari, anaven una mica “sobrats”, com es va comprovar. Va ser per ells un error d'estratègia voler fer una campanya tan agressiva contra els seus propis socis, igual que havia estat un error durant tota la legislatura ser tan agressius contra les plataformes ciutadanes, contra l'oposició, contra els mitjans de comunicació que no els eren afins, etc... A Eivissa, en particular, ho vàren comprovar de forma fulminant.

La prepotència va passar factura i va passar pàgina a la història d'aquesta Comunitat Autònoma, que no ha volgut majories absolutes mai. És curiós comprovar que quan el PP ha tengut les condicions per obtenir majories absolutes sempre hi ha hagut moviments dins el propi PP que els ho han impedit: la coalició PP-UM de 1991 els va donar majoria absoluta, però l'afany d'absorbir UM va fer que la perdessin el 1994. La majoria absoluta de Cañellas el 1995, que no es va donar al Consell de Mallorca, on hi va haver el primer Pacte de Progrés, es va rompre per mor de la corrupció i de les divisions internes del PP. Els intents de Matas de tenir majoria absoluta el 1999 i el 2007 fracassaren, i aquest darrer any amb l'agravant que durant 4 anys s'ha governat “sense complexos”, amb el resultat que darrerament estam comprovant.

La realitat, un any després de les eleccions del 27M, és que tenim un panorama polític absolutament diferent. L'hegemonia cercada pel PP s'allunya, després que el PSIB-PSOE hagi estat el partit més votat a les Balears a les darreres eleccions generals, el Pacte funciona, amb menys problemes que el 1999, evidentment amb diferències, però menors de les que també s'observaren entre PP i UM el període 2003-2007.

Pens que el futur de les illes necessita que els polítics enviem un missatge regenerador als ciutadans, que recuperi la seva confiança en les institucions. Clar que serà un procés lent, primer haurem de passar els processos judicials heredats, i al mateix temps haurem de ser capaços de generar unes polítiques que realment mirin pels interessos generals dels ciutadans, participatives, il·lusionants. Fugir de la política de "foto" o de "vendre fum", o de les obres faraòniques, i anar a cercar la política que arribi a la gent, sense grans desplegaments per posar primeres pedres, sinó cercant en tot moment la complicitat amb la societat mallorquina. Crec que aquest és el gran repte que tenim per davant tots els partits que formam el pacte, i també el PP, una vegada hagi començat a aclarir el seus futurs lideratges, i hagi donat pas a una nova generació de polítics amb un estil diferent.

Encara no he començat a llegir-lo, però he comprat "Les benignes" ("Les bienveillantes") de Jonathan Littell, Premi Goncourt i llibre precedit d'una certa polèmica a França, conta en primera persona la vida d'un feixista prototípic. Sembla ser que Littell es va basar en la personalitat de León Degrelle, catòlic integrista belga, "rexista" o sigui feixista, pro-nazi durant la II GUerra Mundial i refugiat a l'Espanya franquista.

Em quedo amb aquesta definició, apareguda fa algun temps a un suplement dominical, del propi Littell:"El feixista és aquell que no ha acabat la separació de sa mare i que no s'ha constituït un 'jo' en el sentit freudià del terme". El feixista, per tant, es refugia en una closca feta de disciplina, masclisme, exercici físic... les dones, pel feixista, només podes ser mares i santes, o roges i putes, sempre segons la visió de Littell del pensament del seu protagonista.

Convida a pensar-hi, i explicaria moltes coses, no trobau?

En Toni Roig m'envia aquest Mem....

1.- Quant temps portes com a blocaire?

Des de gener del 2006.

2.- Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?

Per internet, per algun article de la premsa que ho comentava, per un email d'un amic o conegut...

3.- Què és el que més t'agrada del teu bloc?

Tenir una "finestra" oberta a internet a on hom pot llegir les meves opinions, les meves preocupacions, les meves curolles... per mi es una forma de compartir.

4.- Recomana'm 5 blocs que segueixis amb freqüència.

És difícil, llegesc molts de blogs, faig "zapping", i no en tenc cap de preferit... Els blogaires socialistes (que és un blog de blogs), els de Balearweb en general, el d'en Toni Roig  és un dels que més sol llegir de tant en tant, el poliblocs.cat, el de la Banda de Música de Ses Salines...
M'agrada llegir articles interessants.

5.- Ets lector anònim d'algun bloc?

Quan deix opinions les sol signar amb el meu nom. No en deix moltes de totes formes.

6.- Alguns blocs que et despertin especial simpatia.

M'agraden els que no parlen de política :)

7.- Amb quins 5 blocaires te n'aniries de gresca?

Dos dels meus millors amics de tota la vida tenen blogs (en Felip i en Toni), i molts de companys i amics del PSOE també... seriem més de 5!

8.- Recomana'm una eina d'internet.

La que empr més, i que no és cap novetat: els cercadors. Com a curiositat provau: ECOOGLER

9.- Recomana'm un vídeo d'especial interés.

M'agrada la música, el jazz, les grans big bands del swing, així que m'encanta veure gravacions dels anys 30 i 40... és increíble el que pots trobar per internet: Glenn Miller i la seva orquestra el 1940.

10.- Tria entre 3 i 5 blocaires perque contestin aquestes preguntes en els seus blocs.

En Miquel Àngel Coll, jove diputat autonòmic socialista.

En Toni Burguera, un dels meus millors amics, enginyer i professor a la UIB.

En José Manuel Lage, diputat autonòmic gallec, vell conegut dels temps de Joventuts Socialistes.

En Miquel Coll, portaveu del PSOE a Marratxí, que no coneixia els blogs i ara és un dels més actius del nostre redol.

 

Hi ha temporades en la vida que sembla que s'acumulin els aconteixements. No sé si deu ser la conjunció dels planetes, alguna extranya influència lunar o simplement l'entropia, el caos que genera caos... no ho sé. Avui m'assec davant la pantalla en blanc per primer cop després de molts de dies, i m'han passat tantes coses que tenc la sensació que hauria de parlar de moltes d'elles. N'hi ha de positives, m'agradaria fer algún comentari sobre el procés congressual que tenim en marxa, el grup de joves que hem reunit per treballar en la ponència marc i l'esforç de renovació que volem fer dins el partit socialista. Podria parlar de l'actualitat política, sobre el finançament, sobre la crisi del PP, sobre les impresions que em deixen les actituds dels socis de govern. Però crec que a nivell personal el que més m'ha afectat aquest darrer mes ha estat la pèrdua del company i amic Nicolás Homar. Mir cap enrere i record moltes hores passades plegats, intent fer recompte de les campanyes electorals que hem compartit, des del 2003. Autonòmiques i municipals, generals, europees, fins i tot un referèndum... tanta feina. Nervis compartits, i feina, molta feina. L'exemple. La constància. La generositat. Les paraules no surten.
En un mes passen moltes coses, però sens dubte n'hi ha de més importants que les altres.

No fa molt, per ventura un any, em regalaren un llibre autobiogràfic de Calvo-Sotelo, "Plàticas de familia". He de dir que de tot d'una no em va resultar especialment atractiu. Ara bé, em vaig animar a llegir-lo i vaig descobrir una persona ben diferent d'aquell polític que jo tenia per "gris", "estirat" fins i tot. El que s'ha dit aquests dies: la ironia, que era una persona culta, europeista, d'arrels monàrquiques, no molt proper al franquisme en els seus inicis en la política... tot ho havia pogut anar descobrint en un llibre amè, que em va resultar de fàcil lectura, i que al final va fer que aquest polític, tan llunyà a l'inici de la lectura, em semblàs molt més humà, proper. Un detall: l'afecte per Ribadeo, poble tan vinculat a la seva joventut, a la seva família materna.

Aquests dies, és inevitable, recordar la lectura del llibre de Calvo-Sotelo, i crec que el millor homenatge que humilment es pot fer des d'aquest blog al desaparegut ex-president pot ser és recomanar aquest llibre, per descobrir darrere la figura política, o la figura històrica que ara es comença a dibuixar, la persona, que en el fons és el que importa.