Res Publica segons Cosme Bonet

Vaig seguir amb interés l'escrutini de les eleccions catalanes, amb el convenciment que diferiria poc de la tendència que havien marcat les enquestes des de dies, setmanes o fins i tot mesos enrera: avanç espectacular de CiU, fregant la majoria absoluta; davallada important dels integrants del tripartit; atomització de l'independentisme abans representat per ERC en solitari. Algunes incògnites impossibles de resoldre per les enquestes quedaren clares: avanç de la dreta, preocupant calat dels missatges xenòfobs, bon resultat de Joan Laporta, i Ciutadans mantingué la representació.

 

Que les enquestes no encerten ho sabem, però marquen les tendències. En aquest cas les tendències eren clares i la diferència en escons i vots es preveia suficientment àmplia, com perque hi hagués poc espai per a les sorpreses. A partir d'aquí les valoracions, cadascú grenant cap a ca seva de manera més o menys encertada, des del meu punt de vista. La més evident: el PP creient que això és el principi de la seva victòria basada en allò de "veure passar el cadàver de l'enemic..." sense moure un dit o fumant-se'n un puro, per emprar expressions populars.

També sabíem que des de les Illes qui més qui menys faria valoracions que li poguéssin anar bé. Per jo només hi ha una cosa que es torna a evidenciar clarament en aquestes eleccions i resulta possible imaginar que ens pugui afectar igual que a Catalunya: la crisi provoca desgast dels governs en exercici. Ha passat a tota Europa, ha passat a Catalunya. Cert que segurament se li han de sumar factors específics, però no extrapolables, com pretén fer el PP, per exemple, dient que tots els governs de coalició són dolents... ¿que han de dir? Sóna extrany en boca de qui ha governat en coalició gairebé sempre des de que existeix la nostra comunitat autònoma, o segueix governant en coalició a municipis importants com Manacor o Llucmajor.

Però hi ha un segon factor a tenir en compte, el vot de càstig a un govern ha de trobar una oposició forta, amb uns lideratges clars, amb credibilitat, capaços de fer entendre al ciutadà que l'alternativa és possible i a més convenient. Segurament CiU i Artur Mas representaven això, a les Illes Balears ningú pot atribuïr-se aquests avantatges, i m'atreviria a dir que tampoc el sr. Rajoy té els vents tan a favor com es pensa. Temps al temps, les enquestes no ens diuen que passarà però marquen tendències.

Sortint de la tònica habitual, no parlarem de política. La mort de Luis García-Berlanga ha provocat reaccions de tot tipus i comentaris, molts dels quals puc compartir, especialment els que ens recorden que no tothom converteix el seu cognom en un adjectiu: berlanguià. Me n'he adonat que moltes vegades jo mateix he comentat una situació tot dient: "això pareix una pel·lícula d'en Berlanga", deu ser que la política, o els polítics, donam per moltes situacions "berlanguianes" (com no recordar "Todos a la cárcel", tan adequada als temps que corren, i em perdonin).

O no és "berlanguiana" alguna de les situacions que hem comentat de vegades en aquest mateix blog, com aquell titular de premsa que deia : "Interrogan a militantes de UM por la desaparición del cerdo del PP." I no té doble intenció: vegi's el blog de 31 de gener de 2007. Fou un fet real, i realment "berlanguià". No ho trobau?

Dels articles que apareixen avui a El País, n'extrec algunes frases, reflexions, que he cregut prou interessants i encertades com per compartir, en el doble sentit del terme: perquè hi estic d'acord, i perquè les crec dignes de posar en el coneixement de les persones que puguin interessar-se en llegir de tant en tant aquest blog:

 

"Berlanga y Buñuel son el alma de país cruel que trata a sus genios de 'peculiares' " (Àlex de la Iglesia).

"Convertir el caos en inspiración: eso es exactamente el Mediterráneo. Ser libre dentro de la confusión y dar la apariencia de un exceso cuando se está atado a una férrea disciplina." (Manuel Vincent).

Del propi Berlanga:

"España es un país maldito, porque la gente no tiene ningún sentido cívico, de pertencer a una colectividad, para intentar lo mejor para todos. Y no es por deformación del franquismo y de tantos años de dictadura: eso lo llevamos en las entrañas los españoles."

"La amargura es una herencia atávica que llevamos todos los españoles. Es muy difícil que un cineasta español haga un a película optimista al estio de Frank Capra."

Infami loro,

ad essi non perdono,

vendetta avrò pria

che tramonti il di!

( Ells són els infames,

no els perdon,

¡venjança tendré abans de que

acabi el dia! )

(fragment de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni.)

Començ aquesta reflexió amb un fragment del llibret de la coneguda òpera "Cavalleria rusticana", traduït per alguns com "cavallerositat camperola", o pagesa que diríem a Mallorca. Sigui com sigui, una història siciliana de traicions, venjança i mort a la sortida de missa, i tot per enganys amorosos i gelosia desfermada. Alfio, el carreter, clama venjança contra la seva dona i el seu amant, una brega a ganivet entre els dos homes que acaba amb un mort, serà el resultat de la vendetta.

No vos vull parlar d'una vendetta amorosa, en el nostre cas, sinó prendre aquesta paraula, sempre suggerent, per iniciar la reflexió sobre l'acció política del PP aquests darrers temps. I això perquè tenc la sensació que aquests darrers dies el PP està llançant seriosos avisos de que un dels motors de la seva actuació és, precisament, la vendetta.

 

Almenys a mi m'ha sonat a exigència de vendetta aquesta roda de premsa tan desafortunda del president del PP balear, a on va dir que s'estaven plantejant querellar-se contra jutges, fiscals o policies. No crec que faci massa bon servei al seu partit posar-se en aquesta actitud, però és que tampoc està fent bon servei a la seva pròpia imatge com a dirigent polític, ni tampoc està ajudant a millorar en res la percepció negativa que de cada dia tenen més els ciutadans de la política.

Amenaces del partit popular de querellar-se, o d'altres tipus, no és el primer cop que en sentim, i no només dirigides a funcionaris públics, també a adversaris polítics, recordem les diverses campanyes contra José Bono, i contra els policies que el van protegir durant una manifestació quan elements de

dreta propers al PP intentaren agredir-lo. Però també les recents amenaces a un missèr a Inca, o les informacions enviades a través de tercers: vos estam investigant, tenim papers per dur a fiscalia... Amenaces que alguns hem patit en pròpia carn, de vegades amb un cert temor per la integritat física, fins i tot. Sé que són excepcions, però preocupa que ara ja apuntin a tot el sistema judicial.

Pens, sincerament, que el PP està cometent un error de plantejament fonamental, si és que aquesta línia respon a algún plantejament i no és senzillament fruit de la improvisació.

Per començar, no crec que sigui intel·ligent decidir la seva acció política en funció de la Llei del Talió, ull per ull. Però també cometen l'error de creure (i pens que ho creuen de debò) que a tots els partits polítics impera la forma de gestionar d'alguns dels seus anteriors dirigents, i no poden entendre, per tant, com no està els succeïnt el mateix que a ells a la resta de l'espectre polític.

D'aquí que surgeixin teories de la conspiració d'allò més inverosímil, que serien interessants com a argument d'una novel·la d'espies, ara bé, siguem una mica racionals, en el nostre cas resulta més intel·ligent aplicar el principi més senzill, allò que en ciència es coneix com la navalla d'Occam, el principi de la simplicitat, pel qual: "d'entre dues teories competidores, essent les altres coses iguals, la més simple ha de ser preferida". No és més simple pensar que no hi ha investigacions perquè no hi ha què investigar? O els resulta més senzill pensar que jutges, fiscals, policies, polítics, funcionaris i premsa ens hem posat d'acord en una conspiració que fa quedar petit l'Informe Pelícano l'argument del Codi Da Vinci?

Ni vendetta, ni conspiracions, ni campanyes de difamació, canviaran el passat, de fet, encara que siguin adversaris polítics, els faria una recomanació: intentar oblidar el passat, oblidar les venjances i els odis, mals consellers en qualsevol àmbit de la vida i també en política, i que intentàssin prendre's aquesta com un servei públic a la ciutadania amb una certa il·lusió, lliures d'ancores al passat que els impedeixen evolucionar. També el PSOE, durant un temps, es manifestà davant presons amb ànim de venjança, i no ajudà per res a recuperar la confiança dels ciutadans, per injust que creguéssim el tracte als nostres companys. Ara bé, també crec que l'ànsia de vendetta és massa gran en alguns com perquè facin cas d'aquesta modesta recomanació. Sinó temps al temps.

 

Publicat també a La Veu de Mallorca.