Res Publica segons Cosme Bonet

Encara me sorprenen aquests polítics de la dreta que són especialistes en sebre que pensen els altres, en endevinar el futur, en treure conclusions sense el més mínim raonament. És una forma de manipulació, és clar, arribar a una conclusió, tot i que no s'aguanti per cap lloc, per desviar l'atenció del que realment s'ha dit.
Al Consell de Mallorca estam acostumats a aquest tipus de pseudo-raonaments, acostumats a categòriques afirmacions del tipus "vostès fan això perque volen això altre...", sense enraonar-ho, simplement afirmant-ho, i si és aixecant la veu i una mica crispat millor, que sembla tenir més raó. El més pur estil Zaplana o Acebes.
Rodrigo de Santos no s'ha torbat ni un dia en afirmar que Aina Calvo ha dit que gestionarà directament l'urbanisme perque està pensant en els pactes, i aquesta seria una forma de no cedir urbanisme perque no és de fiar qui hauria de rebre la competència en un hipotètic cas en que s'hagués de fer el pacte per treure fora el PP... buff, un raonament d'allò més complicat. I una solapada acusació a UM i al Bloc de ser poc de fiar, al mateix temps (es veu que PP i UM de cada dia van a pitjor).
Els científics saben que normalment l'explicació més senzilla és la correcta, per tant aclariré al sr. de Santos que si Aina Calvo va dir que gestionaia directament l'urbanisme va ser com un compromís personal contra la corrupció i l'especulació, i va voler dir exactament això. No es posin nerviosos, senyor de Santos, que encara els queden alguns mesos... que faran quan comenci la campanya! i que diran si ja es posen així.

Reb unes fotos de la Plataforma "Parc de Ses Vies", m'han impressionat i les reproduesc, tot pensant que el que volen és donar difusió al continuat desastre que significa el projecte de Cirer i el PP a les vies del tren. Com es pot veure a les fotos adjuntes s'està literalment "ofegant" en formigó als arbres de la zona. Crec que és una perfecta metàfora del que està passant a Ciutat: acabarem tots ofegats en el formigó de Catalina Cirer i el PP, si no hi posam remei.

 

Si fa poc em veia obligat a parlar de la lenta mort de Ciutat, ahir la candidata socialista em va omplir d'energia positiva i d'optimisme a mi, i als més de 700 assistents a l'acte públic de presentació.

Els militants, afiliats, simpatitzants o votants del socialisme a Palma i de la resta de l'illa que acudiren ahir al Conservatori Superior de Música s'entregaren completament als quatre oradors, tres senyores i un senyor (com aquell programa de TV3), carregats tots ells d'energia, compartint un ambient que no era d'eufòria, però sí d'optimisme, de ganes de fer feina, d'entregar el millor de cadasun al projecte de fer una Palma diferent.

Aina Calvo va parlar ahir després d'una Francina Armengol que tornà a fer gala de la seva energia incombustible i de la seva contundència i claredat d'idees, i ens va dibuixar amb algunes pinzellades magistrals la Palma capital mediterrània, amable, senyorívola, que somnia, ens va fer sentir pròxim un Ajuntament que tendrà les portes obertes a la gent, que no enganarà, i que treballarà per les persones. Un Ajuntament de les persones, no dels negocis. Un Ajuntament en el que ella, com a batlessa, gestionarà directament l'urbanisme, per evitar suspicàcies. Ens va plantejar, en definitiva, una Palma il·lusionant, en la que tots els que la sentíem hi voldriem viure.

N'Aina sap, sobretot des d'ahir, que compta amb el suport de tanta i tanta gent que desitja el canvi a Palma. Na Francina parlava de retornar la confiança dels ciutadans en la política. Jo estic segur que amb candidates com ella, com n'Aina Calvo, és possible retornar el prestigi a la política, és possible fer de Palma una ciutat amable per viure-hi.

Catalina Cirer deia fa alguns dies, mentre repartia paraigües entre els militants del PP, que s'esperaven una arrruixada. No és una arruixada, és que ja apunta l'alba, el sol que a la fi vol sortir per donar color a aquesta Palma grisa, i els trolls de la dreta saben que aviat es quedaran de pedra. I disculpau avui les llicències poètiques, deu ser el perfum que exhala la rosa.

Tenc la necessitat d'explicar que aquesta pel·lícula m'ha agradat, "Salvador", de Manel Huerga, m'ha arribat, m'ha fet pensar, enrabiar-me, patir, odiar en alguns moments,... però com deia, sempre pensar. Supòs que amb mi el director, Manel Huerga, ha aconseguit el que volia, que segons deia a una entrevsta que vaig poder sentir, creia que "Salvador" havia de servir per restaurar la dignitat de Puig Antich, tot contant la seva història. Contant-la crec que especialment a qui, com jo, hem nascut després d'aquella Espanya en blanc i negre, que no podem recordar, però que precisament per això necessita que segueixi viva en el cine, en els llibres, en el pensament de la gent. Crec que només així serem capaços de valorar en positiu el que es va aconseguir després, i, al mateix temps, convèncer-nos de que val la pena lluitar pels ideals, val la pena tenir utopies.

Manel Huerga deia  també a la mateixa entrevista que no és una pel·lícula de bons i dolents, que parla d'un passat recent que ens ha de servir per entendre el present. Diu que no és una pel·lícula nostàlgica, però li puc assegurar que toca la fibre sensible. És un "drama polític", certament, de contingut ben actual pot ser considerat un film de denúncia de la pena de mort. L'escena de la mort de Salvador és molt dura, en la seva cruesa, en la seva realitat.

En definitiva, és una pel·lícula dura, al mateix temps molt ben narrada, dinàmica, i entretenguda, com ha de ser el bon cinema, una pel·lícula que recoman a tothom. Per sebre, per pensar.

Per acabar me qued amb el que declarava una de les germanes de Puig Antich durant el rodatge, a El País, el que espera la família després de l'estrena:
<<El desconocimiento actual sobre un acontecimiento que sacudió a la sociedad de la época y la posibilidad de que la película pese favorablemente en su petición de que el caso sea revisado, son las dos grandes razones que han convencido a las hermanas Puig Antich a autorizar la realización del filme. "A Salvador no le hubiera gustado que se hiciera todo esto. Él siempre decía que no quería ser un mártir, y ésta es una guerra que las hermanas llevamos por dentro", afirma Carme.>>
Per això ens ha de servir la Memòria (així, amb majúscules), per recordar, per reviure, però també per reparar en la mesura que sigui possible les injustícies. Mai és tard per reparar una injustícia.

http://www.salvadorpuigantich.com/

Palma perd, cada dia que passa, part de la seva personalitat. Aquests dies sabiem que novament un d'aquells llocs emblemàtics de Ciutat tancava per sempre les seves portes, ens quedam ara sense el conegut cafè Moka Verd.
La mateixa setmana hem tengut polèmica sobre dos macro-projectes com són el Palau de Congressos i les Torres de Son Moix, que coincideixen en el fet de platenjar dos grans cetnres comercials, en el cas del Palau de Congressos sembla ser que al voltant de 4000 metres quadrats de "xibius" (xiringuitos), sens dubte un cop quasi mortal pel petit comerç de Ciutat, que segueix desapareixent, substituït per franquícies sense personalitat o simplement per pisos de luxe que ningú compra perque són inassequibles.
Això passa perque qui està prenent les decisions a Ciutat no pensa en les persones sinó en els euros. Simplement. L'Euro passa per damunt de les persones. Fins i tot als depatxos dels polítics, elegits per les persones, pesa més l'euro que el compromís amb els electors.
Segurament la dreta (PP i UM, segons el dia i el projecte) s'excusaria dient que no són les seves decisions les que estan destruint la personalitat de la ciutat i acabant amb el petit comerç, sinó el mercat, processos econòmics sobre els que la política no pot incidir... però que la política facilita, senyor meus.
El dubte que em queda davant tan trist i inhumà procés és si estam davant un homicidi involuntari (la ciutat com a víctima de negocis massa importants com per aturar-se a pensar en els efectes colaterals) o un assassinat perfectament premeditat. Efectes colaterals o conspiració... que cadascú trïi, però m'aventur a dir que pels polítics implicats estam parlant de "coses que passen", ara bé, qui al final farà negoci de veres amb cadascun dels projectes ben segur que n'ha fet molts de comptes abans. Pobre Palma.

El PP es sent sota sospita, si no fos així no es posaria tan nerviós quan s'està parlant d'investigar el patrimoni dels càrrecs públics. Duim des del debat de l'estat de l'autonomia parlant del tema, des que Francina Armengol, portaveu dels principal grup de l'oposició, va proposar a Jaume Matas crear una brigada d'investigació dels increments del patrimoni dels polítics. Des de llavors el PP ha anat embullant la troca per no arribar enlloc. El darrer capítol va consistir en reptar als socialistes a presentar una proposició de llei, articulada, de com s'havia d'organitzar. Avui el Grup Parlamentari Socialista l'ha presentada, i davant això el Portaveu del Govern, sr. Flaquer, no ha tengut resposta, ha dit que opinaran en haver tengut temps d'estudiar el tema, i que hi ha coses més importants que aquesta a les Illes Balears.

Clar que d'aquest tema tampoc en volen parlar, ho fan sempre que hi ha una qüestió que no tenen interés en tractar, ara mateix se m'ocorr que quan des de l'oposició se li ha plantejat al Govern balear prendre mesures davant el "tot inclòs", que afecta directament a milers de famílies, perjudicades per aquesta modalitat hotelera, el Govern ha fuit del tema, s'ha inventat una Comissió que no ha fet cap proposta, i assumint que "qui dia passa any empeny" ha estat deixant el tot inclòs i el debat crític sobre l'economia del país en un segon plànol.

Que el portaveu del Govern s'atreveixi a dir que els nombrosos casos de pressumpta corrupció descoberts durant la legislatura no interessen als ciutadans només vol dir que el senyor Flaquer, i el PP en general, no volen parlar d'allò que creuen que els perjudica (així ho entenc jo), i volen amagar els casos que està investigant la Justícia de cobrament de comissions a Santa Margalida, el cas Rabasco a Llucmajor, el cas Hidalgo a Andratx, el cas de les bosses d'Inca, el trànsfuga Thomàs a Calvià, el cas cavallistes de Ses Salines i 11 ajuntaments més... les sospitoses maniobres irregulars de Son Espases, o recentment del Palau de Congressos de Palma... dos casos en els quals el PP ha convertit dues bones accions en dos sospitoses operacions inmobiliàries que beneficiaran a alguns i perjudicaran a molts (que tremolin els comerciants de Palma davant la proposta de macro-centre comercial en que s'ha convertit el Palau de Congressos).

En definitiva, el mateix Govern que va protagonitzar l'esperpent de Rasputín, que practica l'enxufisme descaradament (vegi's l'Hospital d'Inca), diu que als ciutadans no els interessa el mal ús de les institucions... faria riure si no fes plorera. 

 

Donald Rumsfeld ha dimitit de Secretari de Defensa dels Estats Units, primera conseqüència de la contundent derrota dels republicans de Bush al legislatiu nord-americà.

 

Bill Clinton va guanyar les eleccions a George Bush pare amb una simple frase: ”És l’economia, estúpid”. En aquestes recents eleccions legislatives el missatge era una mica diferent, però igualment simple: És Irak, estúpid.

 

La victòria demòcrata a les eleccions legislatives nord-americanes tendrà efectes, no hi ha dubte, en la política exterior de l’imperi, i, en conseqüència tendrà efectes en la política exterior de la resta del món.

 

Per ventura avança un retrocés en el protagonisme que els Estats Units de Bush han exigit dins el panorama internacional, a costa de l’ONU, per exemple. Un retrocés del protagonisme internacional dels EUA que seria també la constatació d’un moviment pendular que es produeix tradiconalment dins la societat nord-americana: després d’un cicle de important intervenció internacional dels governs dels EUA l’opinió pública nord-americana demana més atenció per la política domèstica. Estariem, doncs, davant un retorn a polítiques més domèstiques, front a una guerra que pels ciutadans dels EUA comença a semblar-se massa a la de Vietnam: massa llarga, massa cara, massa impopular... i sense un final a la vista.

 

En el cas de la presidència de Clinton recordem que va guanyar apel·lant a la “butxaca” de l’electorat (recordem-ho un altra cop: ”és l’economia, estúpid”) front a un Bush pare que pensava que la Primera Guerra d’Irak li assegurava la presidència. La segona legislatura de Clinton aquest va dedicar els seus majors esforços a la política internacional: la històrica fotografia Arafat-Rabin és l’expressió més clara d’aquest fet.

 

Ara els demòcrates guanyen atacant la política internacional de Bush, en el que podria ser un avanç de les presidencials d’aquí a dos anys, unes eleccions front a les quals hi ha una senadora que des del meu modest punt de vista, té moltes possibilitats. Es veurà.

Si alguna cosa bona tenen els blogs és que permeten informar de primera mà els ciutadans del que va succeir. Aquesta és la meva intenció quan parl del Consell de Mallorca, sobretot dies com avui quan podem comprovar que a través de la premsa no és possible sebre tot el que realment es va parlar en la sessió ordinària del Consell de Mallorca d'ahir. Tampoc tenc intenció d'avorrir el personal redactant una acta del Ple, però sí fer esment a una sèrie de coses que es varen decidir ahir, la més important de les quals segurament va ser l'aprovació dels Pressuposts del Consell de Mallorca, seguit del Conveni de Carreteres, desbloquejat per l'abstenció del PP i amb una intervenció del PSM per mi totalment fora de lloc, mal informada i poc rigorosa. També es va votar un desbarat sobre la façana marítima, tema que enfronta el PP i UM entre ells, però que votaren tots dos a favor ahir, amb males cares del PP per cert, i sense que el Conseller de Territori aclarís exactament el que aprovaven... Varem declara Bé d'Interés Cultural La Font de La Vila, i per això tornarem a parlar del suposat "pelotazo" de Son Espases. Varem debatre una moció sobre la Pau a Euskadi, que visualitzà un enfrontament entre PP i UM, debaterem també el Pla Territorial amb dues mocions, una del PSIB i una del PSM, i parlarem d'enderrocs i del Pla de Residus per una moció d'EU-Verds. Finalment s'aprovà una moció nostra, del PSIB-PSOE, sobre restauració in conservació del Patrimoni, una de les poques unanimitats del dia. Encara tenguerem temps, des dels escons socialistes, de demanar informació sobre el pont que va caure aquest cap de setmana a la carretera de Montuïri, la presidenta en va "prendre nota"...

Massa coses per un sol Ple, i tot això perque PP i UM no volen que el Consell sigui una institució moderna, seriosa, transparent... amb plenàries quinzenals, amb Comissions per àrees, amb un funcionament una mica racional.

Massa temes importants per Mallorca per despatxar-los en un sòl ple. Massa poques ganes del govern de Mallorca de debatre amb l'oposició i a la vista dels ciutadans (a una determinada hora ja no hi ha cap periodista que pugui informar a la ciutadania del que debateix la principal institució de l'illa...).

Aquesta serà una de les primeres coses que canviarem en governar al Consell de Mallorca.

I a tot això, el dia que va entrar com a nou Conseller Insular un bon amic i company, en Toni Nadal. Vaja entrada Toni!

Es confirma que el nou Govern català serà progressista i catalanista, la clau catalana, en bona lògica, ha guiat els partits de l'esquerra, que considerats globalment varen ser els guanyadors de les passades eleccions. Com s'ha comentat l'eix esquerra-dreta ha pesat més que l'eix nacionalista a l'hora d'acordar els pactes. Confiam en que ara l'expereiència del tripartit haurà servit per no cometre errors que han costat cas, inclús electoralment.

Déiem fa uns dies que es podien entendre els possibles pactes en lògica catalana o en lògica espanyola. Com hem dit ha imperat la primera, la que evidenciava que l'oposició (PP+CiU) només ha sumat un diputat. Això significa un fracàs els plantejaments plebiscitaris de Mas, però també de Rajoy. Una nova derrota a la ja àmplia col·lecció de derrotes de Rajoy, Acebes, Zaplana i companyia.

La dreta mediàtica està desconcertada, ara resulta que Zapatero ha fracassat en els seus intents de forjar la sòciovergència. Curiós, Zapatero era a Montevideo, i ha guardat una exquisida neutralitat en tot el procés. Clar que la dreta mediàtica ho sap tot, està poblada d'endevins i pitonisos que saben el que pensa la resta de la gent, i descobreixen claus que ni Robert Langdon seria capaç de veure.

La realitat democràtica, tan mala d'entendre per la dreta mediàtica, ha triomfat novament: els electors han parlat, han deixat un panorama obert en el qual els diferents partits han pogut interpretar el sentir de la ciutadania en forma d'una àmplia coalició de govern, legítima, que demostra un cop més la maduresa del nostre sistema polític.

Podeu tenir per ben segur que la dreta mediàtica començarà inmediatament una nova campanya d'insults, profecies apocalíptiques i demés excessos verbals als que ens tenen acostumats. Ja sabeu:"Ladran, luego cabalgamos". De moment el PP ha fracassat novament a Catalunya, com a Galícia, com a Euskadi, com a la resta d'Espanya, i entre ells mateixos i la dreta mediàtica han creat un petit "monstre" que ben aviat veurem com els comença a menjar terreny per la dreta. Temps a temps. 

En diverses ocasions hem comentat en aquest bloc que l'estratègia de crispació permanent dins el PP en un moment o altra hauria de canviar. Les tensions dins el partit de l'oposició, que encara no ha digerit les successives derrotes electorals (generals, europees, gallegues, catalanes...) a un moment o altra havien de fer-se visibles... em sembla que el procés ja ha començat: Rajoy ha hagut de desautoritzar Zaplana, que havia publicat un article crític amb dos dels seus companys de partit.

Alguna cosa es mou al PP? O no?

Ahir m'aventurava a dir que CiU podria decidir governar en solitari... craso error! Poc després d'escriure el bloc sentia a Duran Lleida per la ràdio negar aquesta possibilitat. Avui tenc la sensació que CiU prefereix la "sòcio-vergència", fet que seria la continuïtat de la seva tradició de "tenir bò" a Madrid. És cert que és la majoria més estable. I vist de de fora de Catalunya no sembla contradictòria. Ara bé, vist des de dins, aquesta "gran coalició", d'estil alemany, no té cap lògica. Ideològicament no té sentit si tenim en compte que els dos grans partits de l'eix esquerra-dreta a Catalunya són CiU i PSC.

No es pot sebre, en aquests moments, com acabaria aquesta coalició. Però dubt que les bases del PSC ho entenguéssin. La dreta (o centre-dreta si tant voleu), per la seva part,  no té tants d'escrúpols ideològics. La única prova que tenc està en les poques experiències locals que existeixen de pactes PP-PSOE a Mallorca, n'hi ha hagut pocs, però en general perjudicaren l'esquerra i deixaren indiferent els votants de la dreta.

Vist així, la lògica de les bases dels partits, conduiria a una reedició del Tripartit. Un Tripartit sense el debat de l'Estatut per alimentar la "Brunete Mediática" ben segur que seria una cosa ben diferent.

Hi ha una altra lògica que prefereix la "sòcio-vergència".... quina pesarà més?

Es veurà, en tot cas, un panorama apassionant. 

Després d'una setmana de declaracions contradictòries entre Rosa Estaràs i Fernando Rubio, el PP del Consell de Mallorca es destapava votant en contra del nou conveni de carreteres, el que el Ministeri de Foment està a punt de signar amb el Consell de Mallorca, i que duria a l'illa inversions per valor de més de 400 milions d'euros.

Va ser Jaume Matas qui, davant la incapacitat de la consellera Cabrer de negociar o re-negociar un conveni, va passar la patata calenta als Consells Insulars. Ara, quan tot està negociat, pretén que el Govern de l'estat pagui els nous convenis (que preveuen una inversió superior al conveni anterior), però també que, a més, assumeixi el conveni aprovat amb nocturnitat i alevosia per un dels darrers Consells de Ministres d'Aznar, i que el Govern Balear ha incomplit reiteradament.

Ja se sabia que sobre el conveni del 2004 no hi havia, ni hi hauria, possibilitat d'acord entre el Govern Matas i el Ministeri, per això el tema està als tribunals.

El que no entenc és que Jaume Matas proposàs la mediació dels Consells Insulars per aconseguir les inversions i ara, quan aquestes ja estan compromeses i a punt de signar, sigui el propi partit de Jaume Matas el que intenti impedir que venguin les inversions, emprant, a més, el mateix argument pel qual varen bloquejar la possibilitat de signar el nou conveni ells mateixos.

Perquè Jaume Matas va passar la pilota als Consells si tenia previst boicotejar l'aprovació final de totes maneres?

I perquè signen el conveni a Eivissa, que diu el mateix, i no el volen signar a Mallorca?

És que ara haurem de pagar les "rabietes" del PP, de Rubio i Estaràs, entre tots? 

Crec que poques coses es poden afegir al que s'està dient, s'ha dit... de no ser una reflexió personal, o més ben dit: vàries reflexions personals.

No es pot afirmar que el Tripartit ha estat "durament castigat", serà la temptació dels mitjans de la dreta, és clar, però la realitat és que els partits que signaren el pacte del Tinell mantenen una majoria parlamentària que supera bastant a la suma de l'oposició CiU i PP. En tot cas PSC i ERC han perdut vots i escons, front a una IC que n'ha guanyat, cal reflexionar-hi també.

CiU no ha recuperat les majories de l'época de Pujol, però sí que ha tornat a passar davant el PSC, cal recordar que les dues darreres eleccions el PSC havia superat els convergents en percentatge de vot.

La sopresa em sorprèn, és a dir, no pensava que Ciutadans aconseguís entrar. Un factor els ha estat de gran ajuda: l'abstenció.

Reflexió final: la major abstenció de la història. Aquest fet marca els resultats comentats abans, el PSC sempre ha estat el gran perjudicat de l'abstenció (el PSC i el PSOE arreu de l'estat), els partits minoritaris (sobretot Ciutadans) sempre hi guanyen sobre l'abstenció, segurament això també ha ajudat a IC a consolidar els seus nous escons, curiosament no ha ajudat al PP.

Sentia al PP comentar ahir vespre que el seu vot d'ultra-dreta se'n havia anat a Ciutadans. Em sembla una afirmació arriscada. En tot cas m'ha recordat el cas de l'Agrupación Electoral Ruiz-Mateos, que aconseguí representació al Parlament Europeu en un marc d'una abstenció històrica.

Les possibilitats es resumeixen en tres, que tothom ha dit: repetir el Tripartit, un pacte de caràcter nacionalista, la "sòciovergència" (pacte CiU-PSC).  Jo no descartaria que CiU intenti governar amb pactes puntuals, a pesar que sempre hauria d'oscilar entre el suport de PSC o ERC.

El paper clau d'ERC a l'hora de forçar la nova majoria de govern s'ha de tenir en compte, però obliga a la direcció d'ERC a definir-se novament. En tot cas, a pesar que en política s'oblida molt ràpid, val la pena recordar que el tripartit va començar a desfer-se quan CiU anà a Madrid per pactar l'Estatut.

En tot cas un panorama quasi tan obert com el dia abans de les eleccions.

De cada vegada més tenc la sensació de que existeixen dues Espanyes, i no em referesc al concepte històric de les "dos Españas" que s'acabaren enfrontant a la Guerra Civil, em referesc a l'Espanya real, la dels fets palpables i constatables, i l'Espanya fictícia, caòtica, que el PP i els seus adictes van pregonant, i que només existeix a la seva imaginació.

A l'Espanya real s'acaben de fer públiques fa pocs dies les xifres d'atur més baixes de tota la democràcia. Ho repertiré perque em sembla increíble: les xifres d'atur més baixes des de 1979. El moment econòmic és bò, no és ja allò de "España va bién", és que Espanya va millor.

A l'Espanya real ETA fa tres anys i mig que no ha comés cap atemptat mortal, ha decretat un alto el foc, i existeix un procés de pau que semblava impossible des que Aznar fracasà en l'anterior intent el 1998 (perquè Aznar va dialogar amb ETA, o amb el Moviment Basc d'Alliberament, per si algú no ho recorda). Que una banda terrorista no assassini ningú és una bona notícia, sempre.

A l'Espanya real l'Audiència Nacional, els jutges en ús de la seva independència, recordem-ho, acaben de donar per acabat el procés d'instrucció del cas contra els responsables de l'11-M, els terroristes islàmics detinguts gràcies a la bona feina de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat després del brutal atemptat.

A l'Espanya real les diferents Comunitats Autònomes van aprovant processos de reforma dels respectius Estatuts amb tota la normalitat democràtica de que podem presumir després de gairebé trenta anys de democràcia. S'està produïnt el necessari aggiornamento de l'estructura autonòmica de l'estat, i s'estan assolint unanimitats força beneficioses per a tots a vàries comunitats autònomes.

A l'Espanya real, també, l'ajuntament de Cullera acaba d'aprovar una urbanització que pel seu tamany, i pels "gratacels" que té prevists, és anomenada la "Manhattan de Cullera". Desgraciadament això també és "Espanya real".

Front a aquesta realitat, dibuixada en quatre pinzellades prou significatives, està l'Espanya fictícia que pregona el PP: no parla de l'economia, perque no li convé, intenta pintar en negatiu l'alto el foc d'ETA, oblidant o passant per alt que mentre hi hagi alto el foc no hi ha morts; intenten aturar el procés del judici als responsables de l'11-M, per interés purament polític i electoral, per rentar la cara a un Govern (Aznar) que tanmateix ja va perdre les eleccions; darrerament ja no sentim a Rajoy parlar de l'Espanya que es desfà, per ventura perque els presidents regionals del PP han entès que per l'interès dels ciutadans de cada autonomia els convé més el diàleg i la negociació sensata amb el govern central; i de corrupció urbanística el PP se'n fa el sord,...

La feina de l'oposició és, certament, criticar el Govern, posar en dubte les seves decisions, plantejar un model alternatiu... la veritat és que l'Espanya  alternativa que el PP està dibuixant de moment no sembla massa atractiva, amb aquest plantejament segurament els queden encara molts d'anys d'oposició.