Res Publica segons Cosme Bonet

Es compleixen 100 anys, el 12 de juliol de 1906 el Tribunal Suprem de la III República francesa rehabilitava el capità d'Artilleria d'origen jueu Alfred Dreyfus, decidint que la condemna del consell de guerra d'anys enrera havia estat injusta. Val la pena recordar aquest cas per almenys dues qüestions. La primera perque les seves conseqüències estan omplint els telenotícies aquests dies.
Amb l'afer Dreyfus un periodista austro-hongarés d'origen jueu, Theodore Herzl, s'inspiraria per escriure "Der Judenstaat" i donar origen així al moviment sionista, començant a extendre la idea que el poble jueu, dispers arreu del món, especialment a Europa, a on creixia l'anti-semitisme, tenia dret a una terra on viure en pau. És l'origen llunyà de l'actual estat d'Israel.
Per altra banda la polèmica sobre el cas Dreyfus va significar el naixament dels intelectuals, l'aparició d'aquesta paraula i per tant d'un quart poder, expressat a través de la premsa, que va tenir un paper fonamental en aquesta història. Inscrits amb grans lletres als llibres de història trobam Émile Zola, Anatole France, Georges Clemenceau o Jean Jaurès, alguns dels més il·lustres dreyfusistes. Tan venerats després com menyspreats pels anti-dreyfusistes, que basaran els seus arguments en el populisme, en el patrioterisme, en la defensa dels valors més conservadors. Algún argument hem hagut de sentir encara avui en dia, 100 anys després de la rehabilitació de Dreyfus, de boca d'algun conseller insular conservador, que ha menyspreat els arguments de l'oposició per provenir de ments "il·lustrades".
Cent anys després un cas que va omplir pàgines i pàgines de periòdics, que ha omplert pàgines i pàgines de llibres de història, segueix ben present i certament mereix ser recordat.

Resulta curiós, per no dir penós, i val la pena denunciar un cop més el doble llenguatge del PP. El mateix partit que ara dóna credibilitat al diari Gara i a l'entorn d'ETA, i vol fer mentider el Govern de l'estat, i que fa uns tres mesos restava tota credibilitat al mateix entorn d'ETA quan anunciava l'alto el foc permanent. El mateix partit que quan Otegi desmenteix Gara torna a la postura de no donar credibilitat a un i si a l'altre (segons els convengui, clar).

És el mateix partit que ara diu que no es pot parlar amb els assassins de Miguel Ángel Blanco, el mateix partit que just 22 mesos després de l'assassinat del jove regidor d'Ermua es va reunir amb ETA a Zurich per negociar amb la banda terrorista. Recordau la dada: just 22 mesos.

I no només es reunien amb ETA, sinó que el Govern al que donava suport aquest partit va apropar els presos a Euskadi, es va reunir amb Herri Batasuna i va fer la consessió política, va pagar el preu polític, de denominar com "Movimiento de Liberación Vasco" a la banda terrorista ETA.

El PP, doncs, va pagar un preu polític el 1998, el PP va negociar amb els assassins de Miguel Ángel Blanco el 1998.

El 2006 el PP vol oblidar el passat recent (igual que volen oblidar el passat més llunyà), i segueixen donant un espectacle de doble moral, de doble llenguatge, de demagògia que els aboca a l'absurd polític. I, per desgràcia, amb ells a molts de ciutadans.

Un titular a un diari d'avui:"Rodríguez rechaza el acuerdo con Mesquida y le recuerda que la Guardia Civil es competencia estatal". Imagin que aquesta és la resposta del conseller d'interior a la proposta del Director General de la Guàrdia Civil d'arribar a acords per tal de poder millorar les infrastructures de la Benemèrita a la nostra Comunitat. Resulta curiós que sigui el mateix Govern que, tenint competència exclussiva en matèria de carreteres, hagi estat anys reclamant un conveni, que realment no volia. La llengua bífida de la dreta queda un cop més al descobert amb aquesta "boutade" del conseller Rodríguez. El doble llenguatge, la doble moral, el doble discurs són el pà nostre de cada dia. Rodríguez ahir, amb aquest simple comentari, va deixar ben clar quina és l'actitud del Govern Matas, en termes generals: no volen cap acord amb el Govern estatal, no fos cosa que es poguessin apuntar qualque medalla. Pels seus fets els coneixereu, i per les seves paraules. No era així?

Aquests dos personatges tenen alguns punts en comú i alguna diferència... endevinau-les. Són o han estat presidents de govern? Pertanyen o pertanyien a governs de signe conservador? Es va descobrir que els seus col·laboradors espiaven al partit de l'oposició? Va dimitir algun d'ells per les greus implicacions del fet d'haver-se provat que, efectivament, els seus col·laboradors havien espiat?

És realment difícil la tasca de l'esquerra en aquest país. Facis el que facis, diguis el que diguis, normalment no rebs molts de suports, almenys a l'opinió publicada, rebs garrot, poques ditades de mel. Resulta curiós, fins i tot còmic, que quan, per posar un exemple, dones suport a una plataforma això és oportunisme, o arriba tard, o el compromís no és de fiar... o bony o bua. Davant tan solitari panorama només ens queda ser escèptics amb els escèptics, dubtar dels que dubten i seguir treballant, recordant que aquell a qui deien en "sosoman" els va donar una lliçó a tots, i ara és el president del govern, el que ens ha tret de la guerra, el que està intentant acabar amb el terrorisme i assolir la Pau, el que ha donat la cara per la reforma dels estatuts d'autonomia, el que posa més nerviós a la dreta, el que els exaspera.

La tolerància, remuntant-nos a Voltaire, és bàsicament llibertat de consciència, i, per tant, respecte cap a les idees que lliurement tenen els altres. Això significa que la llibertat de consciència, la tolerància, és una de les llibertats fonamentals en tot règim democràtic. És un dels pilars de la democràcia.

Voltaire sostenía: "Si en Inglaterra hubiera una sola religión, su despotismo sería tremendo; si sólo hubiera dos, los ingleses se degollarían entre sí; pero, como existen treinta, no les queda más remedio que vivir contentos y en paz."

 (Segueix)

He sentit per la ràdio que Rajoy anuncia que el PP no es sentirà compromés amb cap acord que s'arribi dins el procés de pau amb ETA. Això que vol dir? Que si un dia tornàssin a governar tornariem a la situació de violència prèvia a l'alto el foc? Em sembla que en aquests moments el PP comença a anar excessivament passat de rosca. Han perdut completament la perspectiva i s'estan amollant per una capavallada que els està accelerant, sense que sàpiguem a on poden arribar. Frenin, senyors del PP, estan jugant amb el futur de tots, no només amb el seu futur polític personal.

El PP és especialista en demanar responsabilitats als altres i eludir les pròpies. Ho torna a demostrar en el cas Bitel. El partit més implicat en casos de corrupció a les Illes Balears des de la creació d'aquesta Comunitat Autònoma torna a exhibir en aquest cas una barra extraordinària per tirar pedres a les teulades dels altres. És un intent fútil de despistar una ciutadania que ja sap perfectament quin és el seu joc. Fent una mica de història està bastant clar: Zeus-Torcal, Brokerval, Túnel de Sóller, cas Calvià (el primer), Bitel, Mapau o Formentera, el cas de Jaume Font condemnat per frau electoral, el cas del portaveu del PP a Algaida condemnat per pederastia, el cas de les quadres de l'ex-batle PP de Ses Salines i els seus 11 implicats (tots PP), el cas de les cintes de Santa Margalida, el trànsfuga Joan Thomàs de Calvià, el cas almenys sospitós i tan recent de la moratòria de l'Ajuntament d'Andratx que pressumptament afecta a tots els promotors, excepte a un que va entrar el seu darrer projecte fa pocs dies, i que casualment és el batle (abans era independent, però ara és PP). Vaja... que n'hi ha a voler i me n'he deixat el camí, alguns com el tema de l'Hospital de Son Espases i les possibles requalificacions urbanístiques i per tant negocis que hi ha al voltant, però no m'atrevesc a denominar-ho "cas"... encara. El que li deien avui al sr. Matas: prengui exemple de Nixon, no és que hi hagi molts exemples a prendre però va retirar-se a temps...

Pel seu interés crec que val la pena reproduïr la Declaració que va fer ahir el Parlament Europeu, llàstima que encara ara hi hagi polítics (partits polítics fins i tot) que no vulguin condemnar un cop d'estat anti-democràtic com va ser aquell del 1936.

DECLARACIÓN SOBRE

LOS 70 AÑOS DESPUÉS DEL GOLPE DE ESTADO DEL GENERAL FRANCO EN ESPAÑA

Estrasburgo, 4 de julio de 2006

Un grupo de 200 diputados solicitó con sus firmas una pregunta oral a la Comisión y al Consejo  cuyo objeto era un debate sobre "la condena al régimen de Franco en el 70 aniversario del golpe de Estado franquista".

La Conferencia de Presidentes no aceptó esta petición. Consideró más oportuno efectuar una declaración del Presidente seguida de las tomas de posición de los diferentes grupos políticos sobre el significado de esa fecha, lejana ya en la Historia.

Siete décadas nos separan del 18 de julio del 36. Casi la esperanza de vida de la generación de españoles que protagonizamos la transición a la democracia. Una transición considerada modélica pero cuyo éxito necesitó de olvidos selectivos o de aplazamientos de la memoria que ahora emergen en un proceso de recuperación que llena las librerías y se plasma hasta en Leyes.

Como les dije hace 2 años, yo pertenezco a esa generación, como muchos de los diputados españoles que están aquí,  y es inevitable que mi relación personal con el pasado determine mi recuerdo.

Pero mi declaración es una declaración institucional, como Presidente de esta Cámara, y mi recuerdo de hoy debe ser un acto político que trasciende lo personal. Porque traer al presente nuestro pasado es un acto de la voluntad que tiene que ver con el futuro que queremos construir. No sólo sobre las perecederas memorias de cada cual sino sobre la Historia, que no se recuerda, sino que se aprende y por ello mismo se puede compartir.

 (Segueix)

Comença el diàleg amb ETA, renovam les esperances en la Pau, tots (inclosa la patronal) excepte el PP, la renovam. Un PP enrabiat, guiat pels seus instints més irracionals, amb una estratègia electoralista d'extrems que els duran a la desfeta electoral. N'estic convençut perque els espanyols castigaran una actitud incomprensible, uns ciutadans que han vist com un govern del mateix PP el 1998 emprenia també una negociació amb ETA, sense condicions prèvies, sense informar-ne a ningú, però així i tot amb tots els partits polítics fent costat al Govern. Uns ciutadans, els espanyols, que també van comprendre que s'havia d'intentar la pau negociada el 1989. Un intent d'aconseguir la Pau que ahir va rebre els suports més variats, des dels sindicats a la patronal, des de Tony Blair a Jacques Chirac. Avui és un moment de renovar les esperances de fa tres mesos, tres mesos d'alto el foc, tres anys sense víctimes mortals. El president, el Govern, la classe política en general mereix el nostre suport, la nostra confiança, perque tots desitjam la Pau, o això pensava jo.

Llegesc avui titulars negatius sobre la llei integral contra la violència de gènere, negatius perque amb un any no ha desaparegut. I què esperaven? Una mesura d'aquestes característiques no tendra efectes inmediats, per suposat, ni eliminarà la violència, per desgràcia, a cop de decret. Les mesures legislatives contra els agressors serveixen, entre d'altres coses, per conscienciar la ciutadania. La creació de jutjats també ajuda a posar l'accent sobre aquesta lacra social. En definitiva, mesures legislatives que abans no existien però que encara necessitaran temps per ser 100 % efectives. Mesures que no es varen prendre la legislatura anterior. Mesures que eren un compromís personal del president Zapatero, que va ser la primera llei presetnada pel Govern socialista. M'exalta que es vulgui posar l'accent negatiu sobre la llei, quan l'accent negatiu s'hauria de posar sobre el problema en si. Que els jutjats estiguin saturats és una mala notícia, però existeixen uns jutjats específics. En definitiva, que faci un any que existeix aquesta llei, i que en un any no hagi desaparegut la violència contra les dones és una notícia negativa, però la llei segueix essent necessària, més que mai.

Al voltant de la meitat de les lleis aprovades aquesta legislatura s’aprovaran els mesos de juliol i agost. “Atado y bien atado”, així ho deu voler deixar en Matas, que durant tres anys a penes ha produït legislació, abans de les eleccions del 2007. Haurem d’estudiar amb atenció que diuen aquestes lleis, no fos cosa estigui intentant deixar-se una assegurança per si les eleccions no van bé, assegurança política malpensats, compromisos que o els pren ara o no els podrà prendre si no va bé (cosa que voldria dir que pensen que pot no anar bé, al PP). Per ventura a alguna de les lleis hi ha mesures que li seran útils per fer electoralisme d’aquest barater que li agrada tant al PP. De moment ells mateixos es serveixen la polèmica intentant forçar que només es parli del que ells volen parlar... que és que no volen parlar de Santa Margalida? No m’extranya, si tenguessin vergonya els sortirien els colors.

 

En tot cas no és normal, en una democràcia seriosa i ja amb alguns anys d’experiència, que es vulgui legislar en dos mesos d’estiu el que no han estat capaços de fer en tres anys. Pot ser l’explicació més senzilla és la més evident: el caos en la gestió del Govern Matas, tan obsessionat en els projectes faraònics que s’han oblidat de les lleis. Una autèntica lliçó de com no s’ha de governar, patètic.

Els casos de corrupció municipal, d'urbanisme a la carta, de polítics "amb preu", de manipulació de les institucions per obtenir beneficis personals, s'està convertint en una notícia quasi diària a la nostra illa. És motiu de preocupació, perque un té la sensació que estam vivint una certa "marbellització" del nostre entorn. L'adjectiu no és gratuït, Marbella va viure el seu esplendor fonamentat en el diner fàcil i l'urbanisme desaforat, va tenir com a imatge pública un Gil y Gil orgullós de la seva fatxanderia, i ha acabat amb els seus protagonistes més destacats visitant jutjats i presons. Mallorca pot dur el mateix camí, no sé qui acabarà essent el "Gil y Gil" que posi la cara visible a la degradació de la política municipal, víctima de l'urbanisme corrompedor, però ja en tenim alguns candidats. Pel camí perdrem la confiança dels ciutadans, i davant això la resposta del PP avui ha estat que no fa comptes ni tan sols obrir una investigació interna. Ja és tenir barra.

Frau a l’electorat, inseguretat del propi Matas o simple broma? Aquests dubtes són els que m’ha suggerit el comentari fet per una bona amiga sobre les intencions de l’ara president del Govern de les Illes Balears.

Fins ara les llistes electorals al Parlament i als Consells Insulars eren la mateixa llista, però amb la reforma de l’estatut s’ha donat un poc de coherència a la situació i per tant hi haurà una llista, una candidatura per cada institució. Fins aquí tot clar. Amb una llista per cada institució dones més importància a cadascuna d’elles. Dones la possibilitat als electors de votar realment a les persones que dedicaran el seu temps i el seu sebre a cada institució. Fins ara teniem una situació del tot anormal que era que el cap de llista per Mallorca no era el candidat del Partit a presidir la màxima institució de Mallorca, en tot cas els partits grans, almenys, PSIB i PP, anunciaven, insinuaven quan no ho deien directament, que el número 2 de la llista seria el candidat a presidir la institució. La realitat duu a que com que cap dels partits grans presideix el Consell els portaveus que tenen els diferents partits mallorquins al Consell Insular de Mallorca són gent que anava a llocs secundaris de la candidatura. Una situació extranya, absurda, esquizofrènica, un engany als electors, un frau als propis votants.

Amb les dues llistes a la fí tenim la possibilitat, a Mallorca, de votar directament la persona que volem que presideixi el Consell Insular de Mallorca. És tan simple que sembla absurd. Ara bé, pareix ser que el candidat del partit actualment al Govern, en J. Matas, fa comptes ser el candidat a President del Consell Insular de Mallorca. Això em duu a interrogar-me sobre els possibles motius:

- per una banda pot ser intenten sumar el màxim de vots darrera el cartell electoral de Matas, deu ser que consideren que no en tenen cap de millor,

- o en Matas no en vol promocionar cap altre que no sigui ell mateix.

- O bé el PP renuncia a presidir el Consell Insular directament i no presenta ningú diferent d’en Matas,

- o bé en Matas es vol assegurar presidir una de les dues institucions,

- o bé no vol donar l’opció a ningú dins el seu propi partit per tal de no aixecar bubotes...

Ens ho explicarà el senyor Matas?

Quina és l’explicació bona? Enganyar a l’electorat fent-los votar un Jaume Matas que realment no és candidat a presidir el Consell de Mallorca?

Assegurar-se presidir el Consell de Mallorca perque creu que no li bastaran els vots per ser President del Govern?

Tancar tota possibilitat de promocionar-se als dirigents del PP amb possibilitats de ser candidats a President del Consell Insular, és a dir, impedir que Pere Rotger, Jaume Font, Rosa Estaràs o algún altre puguin tenir un cert protagonisme al marge d’ell?

Quina extranya raó impulsa al PP a fet tan extranya proposta? Interés personal d’en Matas? O embulls interns que no els permeten prendre una decisió raonable? I si no creuen en les llistes separades... perque les han incorporades al nou Estatut?

Han demostrat un cop més que són mals perdedors, a Catalunya el PP se n'ha enduit una contundent derrota que, supòs, tendran mal de païr. No només ho supòs, vaja, anit ja han començat a fer declaracions en el sentit d'apropiar-se de l'abstenció. Així que tota aquella gent que ha preferit la platja a la urna ja ho sap: Rajoy i Piqué consideren que és igual a si haguessin donat suport al Partit Popular i al NO rotund a l'Estatut. És graciós, per no dir penós. El PP oblida que part dels Nós són d'ERC i del món independentista en general. Per cert, m'ha parescut correctíssima la valoració d'en Carod Rovira, sobretot pel que fa a que tots hauran de fer una reflexió sobre la relativament baixa participació. Imagin que també la Junta Electoral, que va prohibir que es promogués la participació electoral. En definitiva, ens trobam davant una contundent victòria del SÍ a l'Estatut, un SÍ que el PePé intentarà posar en dubte, que durà al Tribunal Constitucional, etc... En Rajoy necessita fer comèdia si no vol prendre la única decisió sèria que li queda per prendre: dimitir. L'enfiloll de continuus fracassos de Rajoy i companyia els fan allunyar-se de cada dia més de la possibilitat de ser una alternativa de govern seriosa, quedant-se simplement en una imitació quasi-caricaturesca de si mateixos.