Res Publica segons Cosme Bonet

Coincidia el dia de la sentència pel primer cas jutjat a Jaume Matas, una "peça" del Palma Arena, a l'espera de sentència ferma, amb un Ple del Parlament, a on patíem novament, un dimarts més, els efectes de la majoria absoluta del PP. I tot plegat m'ha convidat a una reflexió, que pens que no he fet tot sol: hi comença a haver alguns elements que es semblen als tics, per ventura propis de tota majoria absoluta (o quasi tota), que foren característics d'aquell Govern del 2003-2007.

 

 (Segueix)

He qualificat d'inèdita la situació que ara es donarà a la cúpula de la Ràdiotelevisió pública de les Illes Balears, IB3, inèdita perquè cap Govern en democràcia s'havia atrevit mai a perpetrar un atac o assalt tan directe a la independència, neutralitat i pluralisme que han de ser senya d'identitat dels mitjans de comunicació públics. Ni tan sols en l'etapa Umbert, ni tampoc amb Martorell, com li agrada invocar al conseller-director general Gómez, es va donar una situació de tal manca de pluralisme al màxim òrgan de direcció de la Ràdiotelevisió pública, perquè sempre van conviure amb Consells d'Administració plurals.

A més el nou Director General té el currículum més polític i menys audiovisual que Maria Umbert, que havia estat delegada de TVE a les Balears si no record malament, o Antoni Martorell, periodista de professió i forjat en tasques de Director de Comunicació. A l'igual que Umbert o Martorell, o el propi Gómez, el fet de tenir carnet d'un determinat partit polític ha estat determinant perquè Ruiz ahir arribàs a la Direcció General. A diferència de Terrassa o Goñi, dos exemples emblemàtics de l'anterior legislatura, i que el PP oblida o obvia perquè no li interessa que ho recordem.

El PP ha tengut la barra de presentar un Consell de Direcció monocolor després de 6 mesos d'haver-se negat a negociar amb l'oposició. Té la barra d'invocar la unanimitat de la MesaAudiovisual com a avaladora de Ruiz, cosa que és falsa perquè com a mínim el Sindicat de Periodistes es va desmarcar de la precipitada reunió forçada per un Gómez desesperat davant la renúncia de Palazón.

 (Segueix)

Un partit com el PSOE, amb un bagatge històric, polític i social com el que té, no pot perdre la memòria dels fets que han marcat la seva evolució. No estam davant el primer Congrés de canvi de liderats, ni davant la primera derrota electoral, sí estam davant la crisi econòmica més important des de 1929, que no és poca cosa.
Una crisi en la qual sembla que qui dicta la política econòmica no són els ciutadans a través del sistema democràtic, sinó una entelèquia denominada "mercats" i que segurament són els mateixos lobbies de poder econòmic de tota la vida, que estan fent la recepta que més els convé a ells per sortir-ne. Front a la recepta dels poderosos el principal objectiu d'un partit socialdemòcrata ha de ser posar unes altres solucions, que incorporin l'interès de la majoria, amb un caire social, cal, per tant, reflexionar i actualitzar el socialisme. Aquest és el repte actual. (Segueix)

No és el títol d'una novel·la, són els adjectius que el Govern actual posa a l'oposició, per boca del seu president i del conseller de presidència. "Si tuvieran dignidad se callarían" va dir el president la setmana anterior, i els seus repetidors als mitjans de comunicació han corregut per veure qui era el primer que recomanava a l'oposició callar, és a dir, deixar de fer oposició, ja que l'essència d'un grup que es troba a l'oposició és precisament poder expressar lliurement i pública el seu desacord amb el Govern.
 (Segueix)

IB3.CRÒNICA D'UNA GESTIÓ POLÍTICA PÈSSIMA.
Vaig formar part del primer Consell d'Administració de la televisió autonòmica quan ni tan sols sabíem quin nom tendria, eren els temps de Jaume Matas, recent tornat d'exercir de Ministre de Medi Ambient a Madrid, i era l'època dels grans projectes que tan endeutada deixaren la nostra Comunitat Autònoma. (Segueix)

Llegesc a la premsa que l’actual secretària general del PP i presidenta de Castilla-La Mancha ha afirmat que no es surt de cap crisi augmentant els impostos; el mateix dia, em conten que la presidenta del Consell de Mallorca, Maria Salom, ha fet una crida a la inversió privada per sortir de la crisi, al mateix temps que es dedica a liquidar els organismes públics encarregats de potenciar diferents sectors econòmics, per una banda el turístic, per un altre l’audiovisual. Cometen l’error d’oblidar que aquesta no és una crisi com les altres, no és una crisi més, és la “Gran Recessió”, sols comparable a la Gran Depressió de 1929, i la història ens ensenya una cosa: de les grans crisis no es surt liquidant el sector públic. I estan llençant missatges en el camí contrari al que ens estan dient els experts darrerament.

 

 (Segueix)

El mes d'agost, el necessari descans mental i físic que tothom necessita, l'ambient relaxat de la costa mallorquina... tot plegat no permet que quedem indiferents davant els greus fets que succeeixen a tot el món, ni tampoc davant les continues i erràtiques, desconcertants i improvisades mesures (o anuncis o denúncies, poca cosa concreta) del govern autonòmic balear.

 

 (Segueix)

 (Segueix)

Començaré parlant clar: els del PP, “es nostros” com diríen ells, sí que varen cobrar les vacances no disfrutades, i cobraren el mes complet.

 (Segueix)

(continuació).

No ens podem quedar aquí,  el problema dels partits socialdemòcrates europeus no es pot resoldre senzillament amb un retorn a postures “clàssiques”, cal repensar la socialdemocràcia. Assumir en primer lloc que en una societat complexa com l'actual no tenim el monopoli del progressisme, sinó que aquest és més plural de cada dia. No basta entendre la socialdemocràcia com un espai intermig entre l'ideal socialista marxista i el capitalisme, que va ser el marc on va néixer i es va desenvolupar la socialdemocràcia. (Segueix)

El maig del 2011, la derrota electoral, al si del Partit Socialista, ha obert un interessant debat sobre el seu futur, i, des d'una perspectiva més àmplia, si són correctes els plantejaments que es fan des dels partits d'esquerres front a la crisi econòmica.

Aquest article és una primera reflexió, a partir de moltes coses que s'han anat publicant i opinant, a la xarxa, als mitjans de comunicació, amb un objectiu comú: repensar l'esquerra, en el marc de la crisi econòmica mundial, de la tirania de les polítiques econòmiques neolliberals, de l'aparició de nous moviments socials com el 15M o solucions innovadores com pot ser el cas d'Islàndia. Pens que sense dubte el primer debat ha de ser ideològic, d'ampli espectre, i després pensar a nivell local i regional les implicacions que té aquesta reflexió tant en el camp de la praxis política, com en el de l'organització no sols dels partits polítics de l'esquerra sinó de la societat civil progressista en general.
 (Segueix)

Des de fa un temps sentim a parlar molt de l'eufòria desfermada que ens diuen que hi ha dins el PP de Balears. Cert és que les darreres enquestes, possiblement d'un any ençà o menys, els donen la majoria absoluta al Parlament de les Illes Balears, una majoria que depenent de l'enquesta en qüestió s'obté de la recuperació de qualque diputat a Menorca, o no, però sobretot per l'absorció de un o dos diputats que fins ara havíen estat de la desapareguda o abandonada Unió Mallorquina.

La desaparició d'aquest espai de centre de caire nacionalista o regionalista, per tant, sembla contribuïr sensiblement a les expectatives del PP. Però les enquestes són enquestes, i no record cap convocatòria electoral en la que les enquestes no plantejàssin una possible majoria absoluta del PP. Majoria absoluta, almenys a Mallorca, que hem de recordar que només va obtenir en Gabriel Cañellas el 1995 amb uan coalició pre-electoral amb Unió Mallorquina.

 (Segueix)

No entrarem en consideracions sobre la legalitat de l'encàrrec que feu la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern Matas, això tocarà dir-ho a la justícia, però en presumirem la innocència, és possible que fos un encàrrec legal. Però fins i tot si ens trobàssim en aquest cas el tema de l'Òpera de la Badia de Palma no deixa de ser l'exemple màxim de la ineficiència i tendències les megalomaníaques del Govern Matas.

 

 (Segueix)

El topònim Tucson m'evoca el "wild wild west", Tucson sóna a pel·lícula de John Wayne, d'indis, de rostres pàl·lids, de duels mentre el vent aixeca la pols del carrer de la ciutat sense llei, evoca pistolers. Aquest dret individual i que no hi ha manera de derogar, el dret a tenir una arma, part de les essències de la democràcia més antiga del món, els Estats Units d'Amèrica, ens sorprèn o corpren cada vegada que provoca una matança indiscriminada, sempre o quasi sempre a mans d'un boig amb una arma. Però Tucson ara també ha fet que el poble nord-americà s'aturi a pensar si és bona l'espiral folla de desqualificació política, radicalisme verbal, que té el seu principal exemple en allò que s'ha denominat Tea Party.

 

 (Segueix)

Resulta que les declaracions de Leire Pajín són falses (manipulació), me referesc a aquelles que diuen que va fer animant a la gent a denunciar aquelles persones que incomplissin la nova llei anti-tabac. Així doncs les barrabassades amollades per aquella espècie de vàndal o Atila que tenen per batle els del PP devers Castilla y León no només són una animalada pròpia el poc cervell que ha demostrat fins ara, sinó que a més no tenen cap fonament.

 

 (Segueix)