Res Publica segons Cosme Bonet

L’educació, o més ben dit, la gestió que fa el Govern de l’educació pública, és un dels punts cabdals a on els ciutadans poden comprovar la diferència entre esquerres i dretes a la nostra Comunitat Autònoma. Mentre l'esquerra planteja (i es va demostrar durant el Govern del Pacte de Progrés) una forta inversió en educació pública, la dreta fa just al contrari. He de dir, per començar, que no en som un expert en la matèria, però resulta evident a qualsevol observador mínimament atent, que el Govern Matas ha fet una decidida aposta per l’ensenyament concertat i privat. Està afavorint escoles de destacats grups cristians, està finançant els col·legis concertats mentre està deixant sense pagar factures que són bàsiques pel funcionament d’un col·legi públic, com la calefacció, l’aigua o la neteja en alguns casos. (Segueix)

Això era i no era... una hermosa carretera entre dues de les més importants ciutats de l’illa de Mallorca, Inca i Manacor. Qui hagi circulat per ella sap que és una carretera en bones condicions, relativament ràpida, i que no representa cap dels principals eixos de comunicació de Mallorca, els quals solen convergir sobre Palma, la mare de tots els problemes de trànsit. Idò un bon dia, un PP que tot just havia guanyat unes eleccions autonòmiques, confiades en el poder protector del govern Aznar i del seu successor Rajoy, decideixen construir totes les autovies que el seu propi partit mai havia imaginat en tots els anys que havia governat (de 1983 a 1999), algunes de les quals es trobaven al seu programa electoral, d’altres ja estaven projectades pel govern anterior (del Pacte de Progrés), però, en un cas concret, volien fer una autovia que mai s’havia plantejat ningú, perque no resolia cap dels importants problemes de trànsit de l’illa, no tenia molt de sentit, des del punt de vista del sentit comú, del seny tan nostrat... aba (Segueix)

Han estat molts de dies sense escriure, en primer lloc disculpes. De vegades el panorama polític és poc estimulant. Però diumenge vespre vaig anar al cinema, i a la gran pantalla va sorgir l’estímul. “Good night, and good luck” és, certament, una pel·lícula estimulant, almenys ho ha estat per mi. George Clooney ha aconseguit amb aquest film una certa rellevància com a director independent, en el sentit que es dona a aquesta paraula als Estats Units. En ella es conta el cas real de l’enfrontament real entre el prestigiós periodista Edward R. Murrow, i el Senador Joseph McCarthy, president de la Comissió d’Activitats Anti-Nordamericanes, polític que va donar nom a tota una época, amb la “caça de bruixes” que va promoure: el “McCarthisme”, que des de llavors ha estat sinònim de tota activitat governamental dirigida a suprimir punts de vista polítics o socials no favorables al govern, arribant fins i tot a limitar les llibertats civils en nom d’aquesta lluita contra l’enemic “interior”. (Segueix)

Una de les habilitats principals del PP d’Acebes, Rajoy i Zaplana és la pràctica permanent del canvi d’opinió, l’oblit constant dels fets passats que no els interessen. Tenen allò que s’anomena memòria selectiva. Deu ser això. Si no és així com s’explica que denunciïn un Codi Penal i un funcionament de la justícia que anava exactament igual durant l’época d’Aznar? (Segueix)

Es pot ser tolerant amb la intolerància? La història sembla voler demostrar-nos que no, la tolerància dels governs democràtics d’Europa amb l’Alemanya de Hitler va resultar fatal. Amb això no vull que entengueu un posicionament de principi en referència al tema que ocupa el títol d’avui: la caricatura de Mahoma. Aquest és un tema apassionant en la seva complexitat, que convida a una profunda reflexió sobre elevats conceptes com la llibertat d’expressió i la comprensió cap a creences i tradicions diferents de la nostra. (Segueix)

Abans la dreta tenia fama de gestionar bé, tal vegada per l'afinitat que es suposava entre els partits conservadors i lliberals amb l'empresa privada. Tal vegada era un tòpic perque els bons gestors dels serveis públics en general, a l'Europa democràtica a on s'ha consolidat un potent "estat del benestar" han estat els governs socialdemòcrates qui els han creat, impulsat, universalitzat. En tot cas a les Illes Balears hem tengut sobrats exemples darrerament per descartar definitivament aquest mite del bon gestor que acompanya als governs de dretes. (Segueix)

L’ex-ministre Montoro deia dilluns passat que el sistema de finançament pactat per l’Estatut de Catalunya no podia aplicar-se, tot i que fos beneficiós per Balears. Ho deia a Palma, assegut devora el també ex-ministre Matas, ambdós del mateix partit (el PP) i ambdós ex-membres del mateix ex-Govern, el que presidia d’ex-president Aznar. Un Govern, per cert, que va aprovar el sistema de finançament de les comunitats autònomes del qual ara tan es queixa l’ex-ministre Matas.  (Segueix)

Es pot dir, el mateix dia, en el mateix mitjà de comunicació, dues coses totalment oposades... i que no passi res? (Segueix)

“...porque el Estatuto es cosa de todos los españoles; cosa vuestra (dels catalans), en primer termino, porque para vosotros es y para vuestra patria, y sois vosotros, los catalanes, los que tenéis que aplicar el Estatuto, llenarlo de contenido en beneficio de vuestra tierra y sacar de él los frutos que nosotros esperamos de su vigencia y lozania. (Segueix)

Fa pocs dies llegia un article de Vicenç Navarro publicat a El País aquesta mateixa setmana, recomanat per un amic. En ell Navarro parlava de la part de “culpa” que té l’esquerra en general de la situació que vivim actualment, per mor del debat sobre l'Estatut de Catalunya, d’imcomprensió cap a l’Espanya plural, “culpa” perque es va acceptar una visió conservadora i unitarista d’Espanya a la Constitució de 1978, tot i que tal vegada no hi havia més remei en aquell moment. (Segueix)

Diu l’Alcover-Moll que una república és el “cos polític d'una comunitat; conjunt d'institucions i organismes pertanyents al règim d'una comunitat política”, curiosament allò de que m’agradaria parlar al meu bloc. Diu també que ve del llatí “republica”, és a dir, de “res pública”, que vol dir la cosa pública. Va’t ací que aquesta llatinada “res publica” esdevé avui el nom d’aquest Bloc. De la cosa pública nostrada m’agradaria parlar. N’hi ha moltes de coses a dir, no som el primer ni en seré el darrer. Però pens que val la pena aportar opinions a una cosa pública que necessita fortes dosis de seny, i de gent que posi en evidència l’absurd que representen alguns posicionaments polítics, que com que els fan qui els fan sembla que han d’anar a missa. Un granet de sorra en una platja a punt de ser devorada per la enèssima voràgine urbanitzadora del nostre país, això és aquest bloc, que, amb humilitat, comença avui i amb aquest article. Qui aures audiendi, audiat.