Res Publica segons Cosme Bonet

Llegesc: "Zapatero y Sarkozy apuestan por que la UE afronte el precio del combustible". Crec que aquest és el camí correcte front a una problemàtica que omple els diaris, els informatius, els carrers de conflictivitat. Un clonflicte, la vaga, que té l'origen en un tema tan complexe que només des de les més altes intstàncies polítiques europees, amb la Unió Europea exercint el seu pes com a potència econòmica, fent pinya, pot intentar trobar una solució. Són bones notícies. Com també són bones notícies que els francesos entrin en raó en el tema del contracte de integració dels immigrants. Des d'Europa darrerament ens en donen "una de cal, y otra de arena", com solen dir...

Per molt legítima que sigui una reivindicació mai justifica l'ús de la violència. Ens hem cansat de repetir-ho quan parlam de terrorisme, i resulta una desgràcia haver d'arribar a aquests comentaris amb motiu de la vaga dels transportistes. (Segueix)

Primer va ser la crisi hipotecària als Estats Units, amb les seves conseqüències a nivell financer, després la "bimbolla" inmobiliària que comença a desinflar-se, la crisi alimentària mundial, al que hem de sumar la pujada del preu del petroli, imparable des que Bush tengué la "genial" idea d'envair Irak i s'inventà aquell doi de l'eix del mal. (Segueix)

Una de les patinades més grans de Hillary Clinton durant aquest llarguíssim procés de primàries demòcrates als Estats Units va ser quan recentment va relacionar l'assassinat de Robert F. Kennedy, també candidat demòcrata a les primàries, amb Barack Obama. Curiosament va aconseguir també que molta gent parlàs o descobrís paral·lelismes entre Obama i Bobby Kennedy. (Segueix)

Hem tengut el privilegi de gaudir d'una interessant i amena conferència a càrrec de Vicenç Navarro, politòleg i sociòleg, creuat de l'estat del benestar, si se'm permet definir-lo així. És un home de dades, no s'ha cansat de repetir-ho. Un científic social que ha reforçat cada afirmació amb una dada contundent. "Falten 70.000 milions d'Euros per l'estat del benestar a Espanya", ha afirmat, demanant que no ens deixàssim cap zero. Ens ha donat moltes dades però també ens ha il·lustrat amb algun exemple familiar, que ha constatat el lluny que estam encara del model suec o fins i tot de la mitjana europea. (Segueix)

Pot ser haver begut del Sant Graal a la tercera entrega faci que Indiana Jones visqui molts d'anys, però el temps no passa debades. Vaig veure fa poquet la nova entrega de la saga,... igual no vos convé llegir més si no l'heu vista. (Segueix)

Sota aquest títol des del Consell de Mallorca hem organitzat un cicle de conferències amb la gent de DCP3 a càrrec de la coordinació. Es posaran a debat algunes qüestions sens dubte de gran actualitat, reflexions que ena afecten atú, com la primera, que serà una conferència el proper 5 de juny a càrrec de Vicenç Navarro. Fins a final d'any podrem gaudir de la presència d'importants i coneguts conferenciants, a destacar Anthony Giddens. Per qui no el conegui, se l'ha considerat el "per intel·lectual" de la Tercera Via. Sens dubta una cita que no ens hem de perdre.

Fa un any les eleccions autonòmiques, insulars i municipals permeteren el canvi de majories a les principals institucions de les illes Balears. En aquell moment l'estora del sr. Rodríguez (per emprar la seva pròpia expressió) ja havia començat a aixecar-se, i no era només el cas Rasputín, el cas cintes de Santa Margalida, el cas cavallistes o el cas Andratx, era una certa percepció ciutadana de que el “sin complejos” del PP havia anat massa lluny.

 (Segueix)

Encara no he començat a llegir-lo, però he comprat "Les benignes" ("Les bienveillantes") de Jonathan Littell, Premi Goncourt i llibre precedit d'una certa polèmica a França, conta en primera persona la vida d'un feixista prototípic. Sembla ser que Littell es va basar en la personalitat de León Degrelle, catòlic integrista belga, "rexista" o sigui feixista, pro-nazi durant la II GUerra Mundial i refugiat a l'Espanya franquista.

Em quedo amb aquesta definició, apareguda fa algun temps a un suplement dominical, del propi Littell:"El feixista és aquell que no ha acabat la separació de sa mare i que no s'ha constituït un 'jo' en el sentit freudià del terme". El feixista, per tant, es refugia en una closca feta de disciplina, masclisme, exercici físic... les dones, pel feixista, només podes ser mares i santes, o roges i putes, sempre segons la visió de Littell del pensament del seu protagonista.

Convida a pensar-hi, i explicaria moltes coses, no trobau?

En Toni Roig m'envia aquest Mem....

1.- Quant temps portes com a blocaire?

Des de gener del 2006.

2.- Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?

Per internet, per algun article de la premsa que ho comentava, per un email d'un amic o conegut...

3.- Què és el que més t'agrada del teu bloc?

Tenir una "finestra" oberta a internet a on hom pot llegir les meves opinions, les meves preocupacions, les meves curolles... per mi es una forma de compartir.

4.- Recomana'm 5 blocs que segueixis amb freqüència.

És difícil, llegesc molts de blogs, faig "zapping", i no en tenc cap de preferit... Els blogaires socialistes (que és un blog de blogs), els de Balearweb en general, el d'en Toni Roig  és un dels que més sol llegir de tant en tant, el poliblocs.cat, el de la Banda de Música de Ses Salines...
M'agrada llegir articles interessants.

5.- Ets lector anònim d'algun bloc?

Quan deix opinions les sol signar amb el meu nom. No en deix moltes de totes formes.

6.- Alguns blocs que et despertin especial simpatia.

M'agraden els que no parlen de política :)

7.- Amb quins 5 blocaires te n'aniries de gresca?

Dos dels meus millors amics de tota la vida tenen blogs (en Felip i en Toni), i molts de companys i amics del PSOE també... seriem més de 5!

8.- Recomana'm una eina d'internet.

La que empr més, i que no és cap novetat: els cercadors. Com a curiositat provau: ECOOGLER

9.- Recomana'm un vídeo d'especial interés.

M'agrada la música, el jazz, les grans big bands del swing, així que m'encanta veure gravacions dels anys 30 i 40... és increíble el que pots trobar per internet: Glenn Miller i la seva orquestra el 1940.

10.- Tria entre 3 i 5 blocaires perque contestin aquestes preguntes en els seus blocs.

En Miquel Àngel Coll, jove diputat autonòmic socialista.

En Toni Burguera, un dels meus millors amics, enginyer i professor a la UIB.

En José Manuel Lage, diputat autonòmic gallec, vell conegut dels temps de Joventuts Socialistes.

En Miquel Coll, portaveu del PSOE a Marratxí, que no coneixia els blogs i ara és un dels més actius del nostre redol.

 

Hi ha temporades en la vida que sembla que s'acumulin els aconteixements. No sé si deu ser la conjunció dels planetes, alguna extranya influència lunar o simplement l'entropia, el caos que genera caos... no ho sé. Avui m'assec davant la pantalla en blanc per primer cop després de molts de dies, i m'han passat tantes coses que tenc la sensació que hauria de parlar de moltes d'elles. N'hi ha de positives, m'agradaria fer algún comentari sobre el procés congressual que tenim en marxa, el grup de joves que hem reunit per treballar en la ponència marc i l'esforç de renovació que volem fer dins el partit socialista. Podria parlar de l'actualitat política, sobre el finançament, sobre la crisi del PP, sobre les impresions que em deixen les actituds dels socis de govern. Però crec que a nivell personal el que més m'ha afectat aquest darrer mes ha estat la pèrdua del company i amic Nicolás Homar. Mir cap enrere i record moltes hores passades plegats, intent fer recompte de les campanyes electorals que hem compartit, des del 2003. Autonòmiques i municipals, generals, europees, fins i tot un referèndum... tanta feina. Nervis compartits, i feina, molta feina. L'exemple. La constància. La generositat. Les paraules no surten.
En un mes passen moltes coses, però sens dubte n'hi ha de més importants que les altres.

No fa molt, per ventura un any, em regalaren un llibre autobiogràfic de Calvo-Sotelo, "Plàticas de familia". He de dir que de tot d'una no em va resultar especialment atractiu. Ara bé, em vaig animar a llegir-lo i vaig descobrir una persona ben diferent d'aquell polític que jo tenia per "gris", "estirat" fins i tot. El que s'ha dit aquests dies: la ironia, que era una persona culta, europeista, d'arrels monàrquiques, no molt proper al franquisme en els seus inicis en la política... tot ho havia pogut anar descobrint en un llibre amè, que em va resultar de fàcil lectura, i que al final va fer que aquest polític, tan llunyà a l'inici de la lectura, em semblàs molt més humà, proper. Un detall: l'afecte per Ribadeo, poble tan vinculat a la seva joventut, a la seva família materna.

Aquests dies, és inevitable, recordar la lectura del llibre de Calvo-Sotelo, i crec que el millor homenatge que humilment es pot fer des d'aquest blog al desaparegut ex-president pot ser és recomanar aquest llibre, per descobrir darrere la figura política, o la figura històrica que ara es comença a dibuixar, la persona, que en el fons és el que importa.

El PP acapara darrerament l'interès dels mitjans de comunicació no per la seva tasca d'oposició sinó per les conseqüències de la seva derrota electoral, tant a nivell estatal com a les Illes Balears.

A les Illes concretament, l'enfrontament intern entre Rosa Estaràs i José María Rodríguez, amb altres actors polítics de per mig, es veu agravat per l'aparició en portada d'assumptes lligats a pressumpta corrupció, com el cas Rodrigo de Santos o el recent cas Bitel "2", en el qual sembla ser que el gerent de l'empresa s'enriquí irregularment. A tot això sumau-hi el camí que segueixen els casos de corrupció iniciats durant la legislatura anterior: cas Andratx, cas "Cavallistes", cas PTM. no ens ha d'extranyar que el debat ideològic dins aquest guirigai no hi tengui cabuda. No sentim a parlar d'un PP regionalista, o d'un PP lliberal o conservador, sentim a parlar d'aspirants a líder. Per ventura aquesta és l'herència del "matisme", una certa "cultura del pelotazo" que a poc a poc es va destapant (amb totes les reserves, pressumpcions i prudències que hem de tenir), a més d'un lideratge intern indiscutit i indiscutible, cosa que fa encara més complicada la seva substitució.

Al PP estatal la cosa també va així,

 (Segueix)

El president Zapatero ha tornat a sorprendre amb el Govern que ha nomenat, un govern "massa rosa" per en Berlusconi, tanta sort... només faltaria que fóssim com "Il Cavaliere", quina por. Pobre Itàlia.

En fí,

 (Segueix)

Diu Suso del Toro, a un article publicat avui a EL PAÍS: "...cuando nos quejamos de nuestras cuitas debiéramos mirar a los lados: veríamos que Portugal y Francia miran con ansiedad e interés nuestro estado de las autonomías, pues los Estados-nación centralizados están en una crisis profunda." (Segueix)