Res Publica segons Cosme Bonet

 (Segueix)

Començaré parlant clar: els del PP, “es nostros” com diríen ells, sí que varen cobrar les vacances no disfrutades, i cobraren el mes complet.

 (Segueix)

(continuació).

No ens podem quedar aquí,  el problema dels partits socialdemòcrates europeus no es pot resoldre senzillament amb un retorn a postures “clàssiques”, cal repensar la socialdemocràcia. Assumir en primer lloc que en una societat complexa com l'actual no tenim el monopoli del progressisme, sinó que aquest és més plural de cada dia. No basta entendre la socialdemocràcia com un espai intermig entre l'ideal socialista marxista i el capitalisme, que va ser el marc on va néixer i es va desenvolupar la socialdemocràcia. (Segueix)

El maig del 2011, la derrota electoral, al si del Partit Socialista, ha obert un interessant debat sobre el seu futur, i, des d'una perspectiva més àmplia, si són correctes els plantejaments que es fan des dels partits d'esquerres front a la crisi econòmica.

Aquest article és una primera reflexió, a partir de moltes coses que s'han anat publicant i opinant, a la xarxa, als mitjans de comunicació, amb un objectiu comú: repensar l'esquerra, en el marc de la crisi econòmica mundial, de la tirania de les polítiques econòmiques neolliberals, de l'aparició de nous moviments socials com el 15M o solucions innovadores com pot ser el cas d'Islàndia. Pens que sense dubte el primer debat ha de ser ideològic, d'ampli espectre, i després pensar a nivell local i regional les implicacions que té aquesta reflexió tant en el camp de la praxis política, com en el de l'organització no sols dels partits polítics de l'esquerra sinó de la societat civil progressista en general.
 (Segueix)

Des de fa un temps sentim a parlar molt de l'eufòria desfermada que ens diuen que hi ha dins el PP de Balears. Cert és que les darreres enquestes, possiblement d'un any ençà o menys, els donen la majoria absoluta al Parlament de les Illes Balears, una majoria que depenent de l'enquesta en qüestió s'obté de la recuperació de qualque diputat a Menorca, o no, però sobretot per l'absorció de un o dos diputats que fins ara havíen estat de la desapareguda o abandonada Unió Mallorquina.

La desaparició d'aquest espai de centre de caire nacionalista o regionalista, per tant, sembla contribuïr sensiblement a les expectatives del PP. Però les enquestes són enquestes, i no record cap convocatòria electoral en la que les enquestes no plantejàssin una possible majoria absoluta del PP. Majoria absoluta, almenys a Mallorca, que hem de recordar que només va obtenir en Gabriel Cañellas el 1995 amb uan coalició pre-electoral amb Unió Mallorquina.

 (Segueix)

No entrarem en consideracions sobre la legalitat de l'encàrrec que feu la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern Matas, això tocarà dir-ho a la justícia, però en presumirem la innocència, és possible que fos un encàrrec legal. Però fins i tot si ens trobàssim en aquest cas el tema de l'Òpera de la Badia de Palma no deixa de ser l'exemple màxim de la ineficiència i tendències les megalomaníaques del Govern Matas.

 

 (Segueix)

El topònim Tucson m'evoca el "wild wild west", Tucson sóna a pel·lícula de John Wayne, d'indis, de rostres pàl·lids, de duels mentre el vent aixeca la pols del carrer de la ciutat sense llei, evoca pistolers. Aquest dret individual i que no hi ha manera de derogar, el dret a tenir una arma, part de les essències de la democràcia més antiga del món, els Estats Units d'Amèrica, ens sorprèn o corpren cada vegada que provoca una matança indiscriminada, sempre o quasi sempre a mans d'un boig amb una arma. Però Tucson ara també ha fet que el poble nord-americà s'aturi a pensar si és bona l'espiral folla de desqualificació política, radicalisme verbal, que té el seu principal exemple en allò que s'ha denominat Tea Party.

 

 (Segueix)

Resulta que les declaracions de Leire Pajín són falses (manipulació), me referesc a aquelles que diuen que va fer animant a la gent a denunciar aquelles persones que incomplissin la nova llei anti-tabac. Així doncs les barrabassades amollades per aquella espècie de vàndal o Atila que tenen per batle els del PP devers Castilla y León no només són una animalada pròpia el poc cervell que ha demostrat fins ara, sinó que a més no tenen cap fonament.

 

 (Segueix)

El 2009 Michael Moore estrenava el seu documental "Capitalisme, una història d'amor", en ell devetllava un informe intern de Citigroup, de l'any 2005, en el qual es feien afirmacions com aquesta: "The World is dividing into two blocs - the Plutonomy and the rest. The U.S.,UK, and Canada are the key Plutonomies - economies powered by the wealthy. Continental Europe (ex-Italy) and Japan are in the egalitarian bloc." (Segueix)

Me qued amb algunes reflexions llegides a El País d'avui, la primer aquesta: "el Gobierno está acosado en muchos frentes y, en esas condiciones, ya no trabaja con cálculos electorales, que los tiene muy negativos, ni con paños calientes." Resumeix tres temes del dia: la vaga salvatge dels controladors, les darreres mesures contra la crisi i la caiguda en picat de la valoració del Govern amb les seves conseqüències electorals. I em duu a pensar: estic segur que en Rajoy és la persona a qui menys interessa un avançament electoral, és molt còmode poder ser de vacances a Canàries i veure els bous des de la barrera, amb la convicció que la fruita està madura i caura tota sola.

Seguim amb l'editorial de El País, alguns fragments il·lustradors de la jornada d'ahir i abans d'ahir:

"La reforma de febrero devolvía la organización del trabajo a AENA (los controladores se la habían apropiado con Álvarez Cascos de ministro de Fomento), preveía la concurrencia de empresas privadas para el control aéreo y facilitaba la formación de nuevos controladores -350 con carácter inmediato, dijo entonces el ministro Blanco-. Solo un nuevo y urgente marco laboral será capaz de arrebatar a los 2.300 trabajadores del sector la capacidad de tomar como rehenes a centenares de miles de personas para hacer valer algunas de sus extravagantes reivindicaciones. Una capacidad que presumiblemente recuperarán si el Gobierno no corta por lo sano cuando, en 15 días, el servicio deje de estar militarizado.

Resulta posible discutir, como hace el PP, si el decreto que cuantificaba las obligaciones horarias de los controladores tenía que aprobarse el mismo día en que se iniciaba el largo y esperado puente de diciembre, o debía haberse hecho antes. Argumentos que en ningún caso justifican la virulencia de su portavoz, González Pons, al arremeter contra el único Gobierno que ha intentado hasta ahora organizar de manera razonable un sector tan crucial y con tal potencial para dañar los intereses colectivos. Una capacidad de intimidación adquirida en parte con la anuencia de Gobiernos del partido del señor Pons que prefirieron mirar hacia otro lado y eludir sus responsabilidades en este ámbito. El PP, una vez más, ha sido incapaz de renunciar a sus bajunas tácticas electoralistas mientras más de medio millón de personas permanecían atrapadas en los aeropuertos españoles.

En su perfil actual, este colectivo no es de fiar, como crudamente ha quedado demostrado."

Acabam com hem començat, amb la totalitat del paràgraf del que extreia la primera cita:

Probablemente, los controladores han calculado mal. Ya hace un año, el ministro de Fomento empezó a recortar sus privilegios. Si ahora pensaban en tomarse la revancha se han equivocado porque el Gobierno está acosado en muchos frentes y, en esas condiciones, ya no trabaja con cálculos electorales, que los tiene muy negativos, ni con paños calientes. "No miramos a corto plazo. Nuestra política es firmeza y determinación. Nos cueste lo que nos cueste. Esa firmeza nos ha servido para que España salga reforzada de la última convulsión financiera y nos servirá con los controladores", decían ayer en la cúpula del Gobierno.

 

Vaig seguir amb interés l'escrutini de les eleccions catalanes, amb el convenciment que diferiria poc de la tendència que havien marcat les enquestes des de dies, setmanes o fins i tot mesos enrera: avanç espectacular de CiU, fregant la majoria absoluta; davallada important dels integrants del tripartit; atomització de l'independentisme abans representat per ERC en solitari. Algunes incògnites impossibles de resoldre per les enquestes quedaren clares: avanç de la dreta, preocupant calat dels missatges xenòfobs, bon resultat de Joan Laporta, i Ciutadans mantingué la representació.

 

 (Segueix)

Sortint de la tònica habitual, no parlarem de política. La mort de Luis García-Berlanga ha provocat reaccions de tot tipus i comentaris, molts dels quals puc compartir, especialment els que ens recorden que no tothom converteix el seu cognom en un adjectiu: berlanguià. Me n'he adonat que moltes vegades jo mateix he comentat una situació tot dient: "això pareix una pel·lícula d'en Berlanga", deu ser que la política, o els polítics, donam per moltes situacions "berlanguianes" (com no recordar "Todos a la cárcel", tan adequada als temps que corren, i em perdonin).

O no és "berlanguiana" alguna de les situacions que hem comentat de vegades en aquest mateix blog, com aquell titular de premsa que deia : "Interrogan a militantes de UM por la desaparición del cerdo del PP." I no té doble intenció: vegi's el blog de 31 de gener de 2007. Fou un fet real, i realment "berlanguià". No ho trobau?

Dels articles que apareixen avui a El País, n'extrec algunes frases, reflexions, que he cregut prou interessants i encertades com per compartir, en el doble sentit del terme: perquè hi estic d'acord, i perquè les crec dignes de posar en el coneixement de les persones que puguin interessar-se en llegir de tant en tant aquest blog:

 

 (Segueix)

Infami loro,

ad essi non perdono,

vendetta avrò pria

che tramonti il di!

( Ells són els infames,

no els perdon,

¡venjança tendré abans de que

acabi el dia! )

(fragment de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni.)

Començ aquesta reflexió amb un fragment del llibret de la coneguda òpera "Cavalleria rusticana", traduït per alguns com "cavallerositat camperola", o pagesa que diríem a Mallorca. Sigui com sigui, una història siciliana de traicions, venjança i mort a la sortida de missa, i tot per enganys amorosos i gelosia desfermada. Alfio, el carreter, clama venjança contra la seva dona i el seu amant, una brega a ganivet entre els dos homes que acaba amb un mort, serà el resultat de la vendetta.

No vos vull parlar d'una vendetta amorosa, en el nostre cas, sinó prendre aquesta paraula, sempre suggerent, per iniciar la reflexió sobre l'acció política del PP aquests darrers temps. I això perquè tenc la sensació que aquests darrers dies el PP està llançant seriosos avisos de que un dels motors de la seva actuació és, precisament, la vendetta.

 

 (Segueix)

En l'afirmació desmentida del president regional del PP sobre la necessitat d'eliminar la Llei de Normalització Lingüística, s'hi va argumentar que a Mallorca no deim "barret", ni "got".

Basta acudir a l'Alcover-Moll, la magna obra anomenada Diccionari Català-Valencià-Balear, impulsada per Mossèn Alcover, a qui els gonellistes citen a tota hora, i ens adonarem inmediatament de la ignorància que resta darrera tal afirmació. Avui ens centrarem en el "barret":

 

 (Segueix)

Ahir es tancà la polèmica, el ministre Blanco, vestit de vicesecretari general del PSOE, va afirmar sense cap mena de dubte que mantindria els descomptes aeris, i ho feu davant un auditori ple de militants socialistes, davant mitjans de comunicació locals i externs, i al costat dels responsables polítics illencs que li havien plantat cara durant la recent polèmica, tan incomprensible com poc afortunada. De vegades un arriba a pensar que hi ha gent esperant qualsevol llenegada per atiar els focs de la polèmica, pensant en guanyar-hi dins l'embull. Bé, no és ben bé pensar-ho, és gairebé una certesa.

 

 (Segueix)