Res Publica segons Cosme Bonet

S'ha de ser curt de gambals, un tros de banc o un cap de fava, triau l'opció que mes vos convenci, per fer el que va fer un "joven finlandés": Un finlandés rompe una oreja de una estatua de la isla de Pascua para llevársela a casa. El joven de 25 años se enfrenta a una pena de prisión o a una multa por desfigurar el Moai.

No importa anar a l'illa de Pasqua per contemplar els desastres que fa la ignorància amb el patrimoni històric...

 (Segueix)

Deia ahir que havia tengut uns dies de molt de trui, i que a la fí aquesta darrera setmana (santa) havia tengut temps per navegar per la xarxa, i posar-me al dia del que passa pel món. Avui, seguint amb la sana costum d'estar informat d'un lloc i d'altre, m'he topat amb una notícia que de tot d'una no m'ha cridat molt l'atenció, ja veureu per quin motiu:... (Segueix)

M'he decidit a escriure alguna cosa, un altre cop, al blog, tot i que contràriament al que pensava les setmanes post-electorals m'han retornat al dia a dia amb una forta càrrega de feina. El cert és que després de les dues setmanes de campanya electoral pròpiament dita el còs demanava un cert descans, i aquest no ha arribat fins aquesta Setmana Santa. Descans que sens dubtar-ho he aprofitat per posar-me al dia pel que fa al panorama polític... ja sabeu allò de que els arbres no deixen veure el bosc, i l'arbre del Consell de vegades em tapa bastant el bosc, en fí.

Aquests dies un obria els diaris (en paper o a la xarxa) i es trobava amb un panorama polític apassionant per a qui agradi la matèria, les "quinieles" sobre el nou Govern de l'estat, el procés intern del PP a l'estat, i també a les illes, a on s'hi sumen l'aparició de nous escàndols que lliguen corrupció i política, per a desgràcia de tots. En l'àmbit internacional les primàries demòcrates que mai no acaben, o els fets del Tíbet...

 (Segueix)

ETA ha assassinat a un ex-regidor socialista, Isaías Carrasco. La pitjor notícia que podiem tenir. Que dir? Ho lament profundament, per la família de la víctima, pels seus amics i coneguts. Per tot.

 

 

Avui ETA ha tornat a donar senyals que vol protagonisme en aquesta campanya electoral, a més del que ja li donen Rajoy i els seus.

Supòs que Alcaraz ja té el seu "gest". Aquest Alcaraz un cop més feia unes declaracions lamentables. Imagin que ara el PP s'afegirà al tema. O no... l'objectiu d'ETA en aquest cas ha estat un local del PSOE. Curiós, no és ver? Pel PP els socialistes som "amics d'ETA", per ETA els socialistes som objectiu. Quan acabarà això?

Acab de llegir un comentari a un diari de les nostres illes, es referia a l'exitós i històric míting del president i candidat Zapatero al Palma Arena. Crec que és prou expressiu del ressentiment, de la mala bava típica del que ja se sent perdedor de les eleccions, i al mateix temps de la mala educació, prepotència i fatxenderia (que no té res a veure amb fatxa... o si) que demostren determinats "anònims" comentaristes de les webs de diaris, digitals, blogs i partits. Gent que no dona la cara, dedicada a crear una imatge falsa de prepotència... aquest és d'antologia del disbarat, de la ignorància, de l'estupidesa humana:

Comentario enviado el día 27-02-2008 a las 14:36:14

intentar convencer a un votante del PSOE de lo malo que es el PSOE es como intentar convencer a un perro de que es una cabra y rebuzne como un asno

Autor: peseteros soplagaitas ocasionalmente estupidos

 

 (Segueix)

N'hi ha que ho saben expressar millor que jo, amb més enginy, però és cert que les paraules del candidat i President ens "eixamplaren l'esperit", citant el periodista: "Nunca había habido tantos socialistas en Palma, y el presidente del gobierno se consagró a expandir -o expander, como dice el presidente- sus espíritus".

Era un Zapatero recent arribat de guanyar el primer debat al rival, pels punts segons alguns, sobradament per als més convençuts, i despistats els que no poden enviar-se la derrota que se'ls apropa. Un Zapatero a qui es notava cansat, però en la plenitud del seu verb fàcil, carregat de valors, de compromisos... també per Balears.

Per molt de greu que els sapi als que només empren un argument durant la campanya la força del compromís d'un aspirant a la Presidència que ja ha estat President, aclapara. Ens va aclaparar a tots, que botarem de les cadires, i aclapararà la campanya electoral... avui ja només parlen d'això. Ai.

Però no crec que fos la part més important de tot el que va dir el candidat-president...

 (Segueix)

No. El portaveu de la crispació durant tota la legislatura ara va de moderat. Rajoy ha estat el portaveu del radicalisme, dels missatges incendiaris. Recordau allò de "España se rompe"? O allò altre de "la familia se rompe"? Recordau la teoria de la conspiració?  REcordau les manifestacions a on es mesclaven les banderes espanyoles pre-constitucionals amb les banderes del PP? Recordau els insults al President del Govern? Recordau les agressions de militants del PP contra un ministre socialista? Recordau a Martínez Pujalte, a Zaplana, a Acebes? Els crispadors professionals que han desaparegut ara durant la campanya. Només en queda un dels crispadors: el propi Rajoy.

Convé fer memòria...

 (Segueix)

Diumenge passat recordàvem a la companya Mercedes al sopar anual d'entrega del Premi Maria Plaza. Na Francina Armengol recordava que na Mercedes Buendía formava part d'aquella Comissió Executiva dels Socialistes de Mallorca elegida l'any 2000, la mateixa executiva que passà de 33 candidatures municipals a 50, i que decidí crear un Premi anual per reconéixer els mèrits de les dones i entitats que han lluitat per la igualtat real entre dones i homes.

 

 (Segueix)

 

El pessimisme i l'optimisme deuen ser formes diferents de fer país. Vull dir amb això que un polític, un intel·lectual, un periodista o una persona que perdi un moment en imaginar el país on viu, en fer-se'n una imatge mental i projectar aquesta en el futur, amb perspectiva del passat, pot tenir-ne una percepció positiva o negativa, depenent de la persona i la seva circumstància, percepció a partir de la qual construirà (si és persona constructiva) la seva idea de país, el seu projecte personal del que hauria de ser el país. Perquè dic tot això?

 

En la voràgine electoral que ens acompanya, i per ventura en tota l'activitat política i en el món que l'enrevolta (periodistes, tertulians de ràdio i de cafè, etc.) un comença a veure com certament alguns partits o coalicions construeixen el seu discurs únicament i exclussiva sobre la visió negativa del país. Sentim o llegim a diari, dimensionades amb excés, afirmacions sobre si estam expoliats, humiliats, sotmesos... o bé tenim una economia enfonsada, deprimida, sense perspectiva de futur... opinions o idees totes elles respectables, totes elles dignes de ser tingudes en consideració, perque en moltes ocasions les sentim per boca (o les llegim) de persones a qui es suposa uns coneixements, una capacitat, una posició privilegiada d'observadors del nostre país.

 

Clar que si analitzam el marc en el qual es fan tals afirmacions podem sospitar que són fruit de campanyes electorals en boca de polítics, opinions interessades en determinats articles, armes, en defintiva, del dia a dia polític.

 

És una sensació personal, reforçada per la desconfiança que hi ha actualment de la societat civil envers la política i els polítics, que aquest tipus d'estratègia o de discurs "en negatiu" no contribueix en res de positiu al país, és més, desanima la ciutadania de ser activa i participativa, la duu a tenir una visió negativa de la política, i del futur col·lectiu. En definitiva, a la llarga no és bona per construir el país, per fer-lo progressar. Fer la política a la contra, en negatiu, en permanent estat de desconfiança cap a les institucions i les persones que les ocupen acaba debilitant la pròpia democràcia, i només satisfà als acèrrims de cada facció política.

 

Convendria algun dia posar-nos d'acord en reivindicar la política en positiu, en aprendre a fer oposició o campanya electoral sense dibuixar en negatiu tot el que és o ha estat el país fins al moment. Confiar o desconfiar en el futur del país, de Mallorca, de les Illes, és del que parlam.

 

Consensos i unanimitats són difícils, i no en parlem en campanya electoral, però ens haurem de plantejar, sobretot davant unes eleccions, si aquell que sempre ens parla en negatiu està capacitat per liderar o representar el seu país, per molt que s'ompli la boca de pàtria o de país. Una pàtria, un país, uns ciutadans, en els que semblen no confiar.

Aquests darrer cap de setmana alguns mitjans de comunicació d'àmbit estatal han publicat enquestes, en alguns el PSOE rondava el 41,7 % o el 42 %, el PP estava entre el 37 i el 39 %. El resultat no era molt diferent de l'any 2004, les distàncies quasi no es mouen, això sí, la participació prevista rondava el 70 % tirant per avall. I d'entre els votants decidits el 70 i pico % dels votants del PP ja estaven convençuts d'anar a votar i votar el PP, en canvi els votants d'esquerres, com és habitual, només estaven decidits a anar a votar devers el 56 %, i un nombre més ampli estava indecís. Que vol dir tot això?

 

 (Segueix)

Quan un reflexiona sobre la legislatura que s'acaba, i pensa en quines coses deixarà per a la posteritat tenc una impressió que ja he manifestat en altres "posts": tenim més drets, tenim més llibertat.

Algú recorda els darrers anys de l'aznarisme? Va ser una etapa emocionant, el país ficat en la Guerra d'Irak, desastres ecològics mentre els ministres eren de caça major, els "Telediarios" de l'Urdaci, dient allò dels C-C-O-O obligat pels Tribunals, el "Decretazo", la LOCE, la LOU... amb els estudiants al carrer, la persecució mediàtica sistemàtica de tot allò que fes "olor" de nacionalisme (nota: no entenc com els de Unitat es poden plantejar votar en Rajoy de president...). Quatre anys després l'aire que podem respirar és de més llibertat. Així de clar. Mires TVE i veus pluralitat.

 (Segueix)

Per poc que es deixin anar els del PP ens deixen veure la poteta del llop per sota de la pell del xotet, quin millor exemple que les paraules del senyor Arias Cañete, capitost del PP, sobre la immigració: "La mano de obra inmigrante no es cualificada. Ya no hay camareros como los de antes" o aquest altre titular, que no té pèrdua: Arias Cañete achaca a los extranjeros el colapso en las urgencias.

Tota la polèmica sorgeix per la idea "brillant" de Mariano Rajoy de fer signar un contracte als que arribin per comprometre'ls a respectar les costums d'Espanya. I té raó en Rubalcaba quan es demana: qui decidirà quines són les bones costums? 

Seran anar a missa cada diumenge, a una manifestació mensual, no tenir relacions abans del matrimoni, ni acceptar els matrimonis homosexuals,... ?

En fí, molt perdut veig el PP. Sinó quedau-vos amb la proposta d'avui: si el PP guanya sembrarà 1500 arbres per minut durant els propers 4 anys.

Espantats? Jo també, perque tal exageració només demostra que el compromís de Mariano d'avui és una xifra buida de contingut. Així no anam, senyors del PP. 

I els deixareu governar? En fi, amb barbaritats com les que proposen cada dia esper que arribem al famós 80 % per mantenir el país pel camí del progrés... i del seny. 

Resultarà que el president Zapatero és més bon cristià que en Rouco, en Martínez Camino i demés "defensors de la fe". Posa "l'altra galta", i els reconeix que poden demanar el vot pel PP, però que no haurien de parlar de terrorisme en campanya electoral. No sé si és exercici de tarannà ("Talante" en bon català) o una elegant manera de contestar a la famosa pastoral. En tot cas tenc la sensació que la cosa de posar l'altra galta els bisbes no ho practiquen. Supòs que no resultarà sorprenent que la intervenció dels bisbes en la campanya electoral m'hagi fet pensar precisament en la Bíblia, no debades, i com quasi tothom, he rebut una educació impregnada de catolicisme. Idò bé, he recordat aquell famós passatge: (Segueix)

... que naixia a Montpeller el Rei En Jaume, a qui deim "El Conqueridor". Enguany serà any de cel·lebracions amb aquest motiu, el primer acte a les 11 d'aquest matí al Consell de Mallorca. Des d'aquest bloc m'afegesc a la idea de recordar aquest dia publicant un fragment del "Libre dels Fets", i quin fragment més adeqat que aquell en el que el propi Rei conta com va néixer i com va ser escollit el seu nom:

E quan la Reyna nostra mare se senti prenys, entrassen a Montpestler. E aqui uolch nostre Senyor que fos lo nostre naximent en casa daquels de Tornamira ' la uespra de nostra dona sancta Maria Candaler. E nostra mare sempre que nos som nats enuians a sancta Maria, e portaren nos en los braces, e deyen matines en la esglesia de nostra Dona: e tantost con nos meseren pel portal cantaren: ¶ Te Deum laudamus. E no sabien los clergues que nos deguessem entrar alli: mas, entram quant cantauen aquel cantich. E puys leuaren nos a sent Fermi e quant aquels quins portauen entraren per la esglesia de sent Fermi, cantauen: ¶ Benedictus Dominus Deus Israel.E quan nos tornaren a la casa de nostra mare, fo ella molt, alegra daquestes prenostigues quens eren esdeuengudes. E feu fer ·XII· candeles totes de ·I· pes e duna granea, e feules encendre totes ensemps, e a cada una mes sengles noms dels apostols, e promes a nostre Senyor que aquela que pus duraria, que aquel nom auriem nos. E dura mes la de sent Jacme be ·III· dits de traues que les altres. E per aço e per la gracia de Deu haurem nos nom en Jacme.