Res Publica segons Cosme Bonet

Un fantasma recorr Europa, és el fantasma de l'europessimisme. O aquesta és la impressió que em deixa la visita oficial que estam fent aquests dies a diferents organismes de la Unió Europea, com la Comissió, el Comitè de les regions o el Parlament. El referèndum a Irlanda ha estat un cop que s'ha sentit fort a tots els nivells. L'eurodiputat Carnero ens deia que Europa té una mala salut de ferro. Ha estat el més optimista, funcionaris de distint nivell a ponències ben diferents han expressat molt clarament el seu pessimisme. El Parlament treballa ara en els símbols de la Unió, en la identificació dels ciutadans amb Europa, per ventura una forma de lograr més identificació dels ciutadans amb la Unió, el resultat irlandès seria una prova d'aquest desconeixement. Però fins i tot per donar reconeixement formal als símbols de la UE hi ha grups del propi parlament que s'hi oposen. És hora de reaccionar per ventura, l'any que ve hi ha eleccions europees, una onada d'euroesceptimisme que pot fer baixar molt la participació. Serà afegir al banyat. L'eurodiputat Cercas ens animava a lluitar pel model europeu, per un procés que ha duut el període més llarg de pau en la història d'Europa. Això és el que representa Europa. I per aquesta idea val la pena seguir lluitant.

Avui fa anys era jornada electoral, el 13 de juny de 1999 els electors van possibilitar el primer Pacte de Progrés al Govern de les Illes Balears. Nou anys després torna a haver-hi un pacte, que funciona prou diferent, per una banda perque crec que tots els que hi foren i que hi tornen a ser aprengueren qualque cosa d'aquella experiència històrica, però també perque els partits que formam el Pacte, dit ara de centre-esquerra, també hem canviat.

 

 (Segueix)

Llegesc: "Zapatero y Sarkozy apuestan por que la UE afronte el precio del combustible". Crec que aquest és el camí correcte front a una problemàtica que omple els diaris, els informatius, els carrers de conflictivitat. Un clonflicte, la vaga, que té l'origen en un tema tan complexe que només des de les més altes intstàncies polítiques europees, amb la Unió Europea exercint el seu pes com a potència econòmica, fent pinya, pot intentar trobar una solució. Són bones notícies. Com també són bones notícies que els francesos entrin en raó en el tema del contracte de integració dels immigrants. Des d'Europa darrerament ens en donen "una de cal, y otra de arena", com solen dir...

Per molt legítima que sigui una reivindicació mai justifica l'ús de la violència. Ens hem cansat de repetir-ho quan parlam de terrorisme, i resulta una desgràcia haver d'arribar a aquests comentaris amb motiu de la vaga dels transportistes. (Segueix)

Primer va ser la crisi hipotecària als Estats Units, amb les seves conseqüències a nivell financer, després la "bimbolla" inmobiliària que comença a desinflar-se, la crisi alimentària mundial, al que hem de sumar la pujada del preu del petroli, imparable des que Bush tengué la "genial" idea d'envair Irak i s'inventà aquell doi de l'eix del mal. (Segueix)

Una de les patinades més grans de Hillary Clinton durant aquest llarguíssim procés de primàries demòcrates als Estats Units va ser quan recentment va relacionar l'assassinat de Robert F. Kennedy, també candidat demòcrata a les primàries, amb Barack Obama. Curiosament va aconseguir també que molta gent parlàs o descobrís paral·lelismes entre Obama i Bobby Kennedy. (Segueix)

Hem tengut el privilegi de gaudir d'una interessant i amena conferència a càrrec de Vicenç Navarro, politòleg i sociòleg, creuat de l'estat del benestar, si se'm permet definir-lo així. És un home de dades, no s'ha cansat de repetir-ho. Un científic social que ha reforçat cada afirmació amb una dada contundent. "Falten 70.000 milions d'Euros per l'estat del benestar a Espanya", ha afirmat, demanant que no ens deixàssim cap zero. Ens ha donat moltes dades però també ens ha il·lustrat amb algun exemple familiar, que ha constatat el lluny que estam encara del model suec o fins i tot de la mitjana europea. (Segueix)

Pot ser haver begut del Sant Graal a la tercera entrega faci que Indiana Jones visqui molts d'anys, però el temps no passa debades. Vaig veure fa poquet la nova entrega de la saga,... igual no vos convé llegir més si no l'heu vista. (Segueix)

Fa un any les eleccions autonòmiques, insulars i municipals permeteren el canvi de majories a les principals institucions de les illes Balears. En aquell moment l'estora del sr. Rodríguez (per emprar la seva pròpia expressió) ja havia començat a aixecar-se, i no era només el cas Rasputín, el cas cintes de Santa Margalida, el cas cavallistes o el cas Andratx, era una certa percepció ciutadana de que el “sin complejos” del PP havia anat massa lluny.

 (Segueix)

Encara no he començat a llegir-lo, però he comprat "Les benignes" ("Les bienveillantes") de Jonathan Littell, Premi Goncourt i llibre precedit d'una certa polèmica a França, conta en primera persona la vida d'un feixista prototípic. Sembla ser que Littell es va basar en la personalitat de León Degrelle, catòlic integrista belga, "rexista" o sigui feixista, pro-nazi durant la II GUerra Mundial i refugiat a l'Espanya franquista.

Em quedo amb aquesta definició, apareguda fa algun temps a un suplement dominical, del propi Littell:"El feixista és aquell que no ha acabat la separació de sa mare i que no s'ha constituït un 'jo' en el sentit freudià del terme". El feixista, per tant, es refugia en una closca feta de disciplina, masclisme, exercici físic... les dones, pel feixista, només podes ser mares i santes, o roges i putes, sempre segons la visió de Littell del pensament del seu protagonista.

Convida a pensar-hi, i explicaria moltes coses, no trobau?

No fa molt, per ventura un any, em regalaren un llibre autobiogràfic de Calvo-Sotelo, "Plàticas de familia". He de dir que de tot d'una no em va resultar especialment atractiu. Ara bé, em vaig animar a llegir-lo i vaig descobrir una persona ben diferent d'aquell polític que jo tenia per "gris", "estirat" fins i tot. El que s'ha dit aquests dies: la ironia, que era una persona culta, europeista, d'arrels monàrquiques, no molt proper al franquisme en els seus inicis en la política... tot ho havia pogut anar descobrint en un llibre amè, que em va resultar de fàcil lectura, i que al final va fer que aquest polític, tan llunyà a l'inici de la lectura, em semblàs molt més humà, proper. Un detall: l'afecte per Ribadeo, poble tan vinculat a la seva joventut, a la seva família materna.

Aquests dies, és inevitable, recordar la lectura del llibre de Calvo-Sotelo, i crec que el millor homenatge que humilment es pot fer des d'aquest blog al desaparegut ex-president pot ser és recomanar aquest llibre, per descobrir darrere la figura política, o la figura històrica que ara es comença a dibuixar, la persona, que en el fons és el que importa.

El PP acapara darrerament l'interès dels mitjans de comunicació no per la seva tasca d'oposició sinó per les conseqüències de la seva derrota electoral, tant a nivell estatal com a les Illes Balears.

A les Illes concretament, l'enfrontament intern entre Rosa Estaràs i José María Rodríguez, amb altres actors polítics de per mig, es veu agravat per l'aparició en portada d'assumptes lligats a pressumpta corrupció, com el cas Rodrigo de Santos o el recent cas Bitel "2", en el qual sembla ser que el gerent de l'empresa s'enriquí irregularment. A tot això sumau-hi el camí que segueixen els casos de corrupció iniciats durant la legislatura anterior: cas Andratx, cas "Cavallistes", cas PTM. no ens ha d'extranyar que el debat ideològic dins aquest guirigai no hi tengui cabuda. No sentim a parlar d'un PP regionalista, o d'un PP lliberal o conservador, sentim a parlar d'aspirants a líder. Per ventura aquesta és l'herència del "matisme", una certa "cultura del pelotazo" que a poc a poc es va destapant (amb totes les reserves, pressumpcions i prudències que hem de tenir), a més d'un lideratge intern indiscutit i indiscutible, cosa que fa encara més complicada la seva substitució.

Al PP estatal la cosa també va així,

 (Segueix)

El president Zapatero ha tornat a sorprendre amb el Govern que ha nomenat, un govern "massa rosa" per en Berlusconi, tanta sort... només faltaria que fóssim com "Il Cavaliere", quina por. Pobre Itàlia.

En fí,

 (Segueix)

Diu Suso del Toro, a un article publicat avui a EL PAÍS: "...cuando nos quejamos de nuestras cuitas debiéramos mirar a los lados: veríamos que Portugal y Francia miran con ansiedad e interés nuestro estado de las autonomías, pues los Estados-nación centralizados están en una crisis profunda." (Segueix)

Un molt bon amic, d'aquests que coneixen les aficions i les curolles (que hem compartit molt sovint) m'envia una imatge que no puc evitar de penjar al blog. Qui no recorda al grandiós Mazinger Z de la nostra infatesa? Les aventures de Koji Kabuto i el titànic robot, lluitant contra el mal, encarnat en el barbut doctor Infern i els seus "Brutos mecánicos".... Doncs aquí en tenim la darrera versió: